Olors Benet Jornet


L’ OBRA DE J.M.BENET I JORNET I LA SEUA RELACIO AMB EL MON AUDIOVISUAL

El 1964 va començar una nova etapa per al teatre català amb l'estrena d'Una vella, coneguda olor de Josep M. Benet i Jornet i, uns anys més tard, el 1971, amb l'estrena en circuit comercial d'El retaule del flautista de Jordi Teixidor. Era la confirmació de l'existència d'un grup d'autors joves que volien fer un teatrediferent.
Les primeres obres de Benet i Jornet, emmarcades en la renovació proposada per grups com l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, s’insereixen en els postulats del realisme històric. Així, l'escena d'Una vella, coneguda olor (1963), se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona, durant l'estiu de 1962.  Aquesta base realista del teatre de Benet i Jornet es va veureprogressivament reformulada a través de l'experimentació formal. Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1966-1968) va produir una ruptura amb els textos anteriors, ja que oferia una nova proposta teatral que incorporava elements de diferents gèneres de consum, com ara els tebeos, les novel·les de capa i espasa o el cinema. La desaparició de Wendy (1973), Berenàveu a les fosques (1972) i Revolta debruixes (1976) són alguns dels textos més representatius d'aquesta etapa.
Berenàveu a les fosques (1972) reprenia el teatre realista i assimilava la influència de Bertolt Brecht per analitzar críticament la realitat de la postguerra. Segons Xavier Fàbregas, «és un drama realista, naturalista a estones, escrit sense concessions [...]. És a través d'uns quants individus que Benet i Jornet ens narraquè ha estat la petita classe mitjana barcelonina, vençuda i desorientada, perduda la consciència del seu origen menestral i proletari i emmenada envers uns somnis que han d'acabar per disgregar-la i, en definitiva, per destruir-la.»
La mala recepció d’aquesta obra el va dur a un teatre més imaginatiu, que es va concretar en La desaparició de Wendy. En aquesta obra, que planteja una reflexió sobreel teatre amb clars ressons autobiogràfics, es donen cita records de la infantesa, lectures, peŀlícules i personatges de la mitologia popular, elements que ja havia assajat en els seus primers textos curts, adreçats al públic infantil, però que ací apareixien per primera vegada situats en un context clarament adult.  

En  Revolta de bruixes la trama transcorre en diferents accions paral·lelesen un mateix espai escènic i l'anècdota quotidiana adquireix connotacions simbòliques. Benet hi planteja un dels temes crucials del seu teatre: el conflicte entre el compromís, la realitat i la raó, per una banda, i la por, l’evasió i la fantasia, per l’altra. Em El manuscrit d’Alí Beí (1985) va reprendre un altre tema central de la seua dramatúrgia: la insatisfacció humana i el somni d’una utopia.Paraŀlelament a aquestes obres Benet en publica d’altres adreçades a un públic infantil o juvenil, com Taller de fantasia (La nit de les joguines) (1970) i Helena a l'illa del baró Zodíac (1975), algunes de les quals poden, també, adreçar-se a un públic més ampli, com Supertot (1973) i El somni de Bagdad (1975), i comença també una prolífica carrera com a creador de guions per a sèries detelevisió. Benet i Jornet es mantindrà sempre fidel des d’aleshores aquestes dues noves línies d’escriptura —teatre infantil i televisió—,i les continuarà practicant, de manera regular, paraŀlelament al que podríem anomenar la seua obra dramàtica major.
Ai, carai! (1990), una comèdia en què Benet radiografia la seua generació, va donar pas a l’última fase de la seua producció dramàtica, que va iniciaramb la publicació de Desig (1991). En aquest text el canvi d’orientació no afecta únicament els temes, sinó també aspectes concrets de l’estètica teatral. Amb influències de Samuel Beckett, T. Bernhard, Harold Pinter i Sergi Belbel, Desig transcorre en un món proper de cotxes, carreteres i segones residències, però imprecís quant a l'espai i el temps. En aquest escenari, quatre personatges,...