Paradoxes

1- Com podem definir paradoxa? Quin és el seu sinònim?
Les paradoxes són un conjunt de frases de les quals no es pot arribar a saber si són verdaderes o falses, ja que són afirmacions que porten a conclusions contradictòries. És a dir, una mena de cercle viciós del qual no es pot sortir sense cap contradicció.
En totes les paradoxes trobem dues conseqüències lògiques que es contradiuenmútuament, creant una forta confusió. A causa d’aquestes contradiccions, arribem a la conclusió que les paradoxes mai es poden resoldre, ja que l’afirmació no es pot acceptar ni rebutjar, fet que produeix un greu problema intern de la teoria de la frase que la conté. Trobem dos tipus de paradoxes, les paradoxes semàntiques, les quals fan referència al concepte de veritat i les paradoxes lògiques, lesquals fan referència al concepte de conjunt.
La paraula paradoxa prové del terme grec <parádoxa>, “contrari a l’opinió comuna”. Ciceró deia que el que els grecs anomenen paradoxa en diem nosaltres “coses que meravellen ". La paradoxa meravella perquè proposa una cosa que sembla sorprenent que pugui ser tal com es diu que és.
Un sinònim d’aquesta paraula és antonímia, que també prové d’unterme grec <antinomía>, “contradicció de les lleis”. Totes dues paraules donen nom a les dificultats lògiques que es produeixen al observar afirmacions contradictòries.
2- Les paradoxes són un invent dels grecs. Què eren per a ells? Argumenta si es pensa el mateix en l’actualitat.
No és estrany conèixer que les paradoxes foren un invent dels grecs, ja que varen ser els creadors de lafilosofia. Per tant varen ser els primers en utilitzar el raonament com a font de coneixement, deixant de banda els mites irracionals i dogmàtics. Proporcionant una gran evolució del coneixement humà al llarg de la història. Per a ells, paradoxa significava “contrari a l’opinió comuna”, probablement per les conclusions contradictòries que aquestes proporcionen.
Avui en dia, la significació de paradoxano és la mateixa que la dels grecs. Però realment, l’objectiu de les dues definicions és la creació de les contradiccions que suposa pel pensament humà intentar resoldre una paradoxa. Les paradoxes, tan en els seus inicis com en l’actualitat, han suposat grans conflictes intel·lectuals, catalogant-les com meravelloses, ja que d’aquestes no se’n pot extreure cap conclusió sense cap contradicció.No obstant, aquestes han anat evolucionant al llarg de la història i s’han associat amb les crisis del pensament i amb avenços revolucionaris, per aquest motiu varen esdevenir a molt més que una simple contradicció de l’opinió comuna. Actualment però, per la gran majoria de persones, les paradoxes són simples passatemps intel·lectuals que no van més enllà d’una emoció confusa al no poderresoldre-les. Per els grecs en canvi, les paradoxes suposaven grans problemes intel·lectuals i morals, inclús es diu que el lògic Filetes de Cos, en el segle IVac, va morir a causa de nits d’insomni intentant resoldre-la, fet que ens indica que les seva existència proporcionava una gran problema i preocupació per aquells que hi intentaven trobar una solució.
Com podem apreciar, les paradoxes són un delstemes de la filosofia gairebé des del mateix inici del pensament racional. Aquestes inclouen imprecisions, ambigüitats, creences i afirmacions al voltant de la veritat que han obligat, al llarg de la història del pensament i sobretot des del començament del segle XX, a intentar resoldre-les, ja que la seva presència dificultava la fonamentació de la lògica i de les matemàtiques. Per això no podemveure les paradoxes com un simple joc dialèctic per distreure la gent, sinó com una dificultat que posa en entredit els fonaments més interns de les estructures del llenguatge natural i dels llenguatges formals com la matemàtica i la lògica. A més a més, gràcies a l’estudi de paradoxes i la seva resolució després de més de quaranta anys, s’han desenvolupat diferents nivells de lògica,...