Pedagogia De L'Oci

LA PEDAGOGIA DEL OCIO. Josep Mª Puig Rovira/ Jaume Trilla
El concepte d’animació sociocultural apareix durant els anys 60 per acollir un conjunt d’activitats que es distancien de les maneres elitistes, acadèmiques i formals de producció, transmissió i expansió de la cultura.
L’amplíssim ventall que acull aquesta definició va fer molt difícil precisar el seu sentit exacte. Alguns deien que erauna forma d’organitzar el temps lliure, altres la veien con un medi d’emancipació personal i social a través de la cultura i altres com una possibilitat de participació, formació permanent, subversió o creació cultural.
Aquesta amplitud conceptual ha fet que moltes vegades aquest terme hagi quedat confós. És impossible establir una delimitació estricta que permeti diferenciar l’animaciósociocultural d’altres activitats extraescolars o del temps de lleure; no obstant, la podem encabir en l’educació d’adults ( però ni totes les formes d’educació d’adults poden considerar-se animació sociocultural ni l’animació sociocultural s’esgota amb l’educació d’adults). El concepte o relacions entre l’animació sociocultural i la pedagogia del oci són més estretes. És obvi que com més temps lliuredisposem més possibilitats d’animació sociocultural afavorirem. No obstant, no és totalment cert que l’animació sociocultural només es pugui donar durant el temps lliure. A mode d’exemple podem referir aquelles activitats socials i reivindicatives que es realitzen en l’àmbit de treball. Pedagogia del oci i animació sociocultural tenen algunes divergències però en un treball de pedagogia de l’oci es faobligatori fer esment a l’animació sociocultural i a l’inversa.
De la “democratització de la cultura” a la “ democràcia cultural”
L’animació sociocultural i els passos que s’han fet per arribar a aquesta pràctica educativa van íntimament relacionats als successius canvis en la concepció de la cultura. Per tant també revisarem la idea de cultura que ha anat acompanyant aquesta pràcticaeducativa.
En el segle XVI està plenament constituïda i estesa una cultura, no canalitzada per l’escriptura, que té com a components més característics les festes, la dansa, els espectacles, els contes, les llegendes i les cançons, així com molts hàbits quotidians. Una cultura molt vinculada a la vida, al pensament màgic i a la religiositat popular. Els principals creadors i transmissors d’aquestacultura són els actors, els cecs, els pintors, els músics, els poetes, les dones ( que eren bones coneixedores dels petits sabers de cada dia). La cultura popular, així doncs, és de tots, està difosa per tota la societat i s’aprèn de manera informal, així doncs cap institució ni persona s’encarrega de transmetre-la. En aquesta època la cultura d’elit i la cultura popular mantenen alguns vincles; peròaixò s’acaba a partir del segle XVII que la cultura popular va perdent importància i en va agafant la cultura d’elit. Les causes són diverses però poden destacar-se les següents: trànsit cap al capitalisme, aparició de les monarquies absolutes i reorganització del catolicisme. Per un motiu o altre, el poder monàrquic i sobre tot l’eclesiàstic van anar censurant les manifestacions d’una culturaamb arrels paganes. A partir d’aquesta ruptura cultural que hem comentat anteriorment, agafa importància la cultura superior, d’elit, cultivada, civilitzada. Aquesta cultura està formada per un conjunt d’obres culturals que són l’expressió de determinats grups socials que la constitueixen per el seu propi ús, és a dir, són obres destinades a una minoria composta pels membres de les classesacomodades. És per tant, el patrimoni d’una quants privilegiats que poden posseir individualment els sabers i disfrutar de les obres d’art en certa manera com a bens ornamentals. Són obres que tenen una difícil comprensió si no es disposa d’una preparació prèvia. L’escola era aquest vehicle que preparava als individus prèviament escollits perquè poguessin arribar a un bon domini d’aquestes formes...