Pregó de la fira del gall 2011

Vilafranca del Penedès, 15 de desembre de 2010

Gent de Vilafranca del Penedès,

No sé si mai me n’havia vist de més fresques. Ja fa algunes setmanes que vaig rebre una trucada en què em convidaven a pronunciar el pregó de la Fira del Gall d’enguany. Com que m’és més habitual decidir amb el cor que amb el cap, de seguida vaig dir que sí. En dissabtes de mercat he corregut amunt i avall aquestcarrer de la Cort incomptables vegades. A la vostra ciutat hi he esmorzat, hi he dinat, hi he sopat i hi he pernoctat. Però, fins ara mateix, mai no hi havia pronunciat cap pregó. No podia pas dir que no. Començo, doncs, agarint-vos la invitació. I esperant que el discurs us resulti interessant! No dubteu que m’hi esmerçaré. Som-hi.

Aquest pregó comença lluny, o molt lluny. A un poble anomenatSant Salvador de Guardiola. Això és al sud del Pla de Bages, mirant cap a la Segarra històrica, una terra de secà. Ni a quaranta quilòmetres d’aquesta sala, em direu. I jo que us he dit que començàvem tan lluny! El cert és que si em poso a la pell dels homes i dones del 3 de novembre de 1921, les vuit hores a peu que separaven Vilafranca d’aquell llogarret havien de ser, per força, una petitaodissea. Aquell dia, a Sant Salvador de Guardiola, en Pere Altimira i la Mercè Sellarès es casaven.

El Bages era llavors una comarca devastada per la fil·loxera. No m’hi imagino grans collites, ni de raïm ni de sembrat. Feina a tirar endavant aquells masos rònecs, tota la que volgueu. Eren els temps en què els segarretes baixaven a veremar al Penedès. I en Pere n’era un. Cada any el reclamaven aCal Garrigosa, a Abrera. Fa poc menys de cent anys, l’amo d’aquella casa, en Josepet, es va deixar seduir pels cants de sirena de l’Argentina. Se n’hi va anar a fer fortuna, tot i que, al cap del temps, hi va trobar més aviat la ruïna, però aquesta és una altra història. El fet és que a Cal Garrigosa a partir d’aleshores necessitaven un masover. I en Pere va ser la persona indicada.

I aixíarribem a aquell 3 de novembre de 1921, perquè un masover necessita una masovera. I en Pere va buscar una noia casadora a Guardiola i li va demanar a la germana de la Mercè si la mossa s’hi avindria… Vaja, que en poc temps, i amb un pragmatisme sense fissures, en Pere i la Mercè es van casar. Ell va deixar enrere el mas de Can Roca ple de família, ella la fàbrica tèxtil on treballava des de menuda, al’entrada de Manresa. D’aquella diada de novembre, al cap dels anys en recordarien els sembrats gebrats i els carrers glaçats del poble. Van anar de viatge de noces a Barcelona —on van assistir a una funció del Tenorio— i, en acabat, es van instal·lar a Abrera, a l’altra banda de Montserrat. Molt lluny de Guardiola.

Cal Garrigosa no era pas un mal lloc. Era al capdamunt del carrer del Rebato, atocar d’Els Tres Porrons, un hostal on feien parada i fonda els traginers que anaven i venien de la Terra Ferma i els romeus que pelegrinaven fins a Montserrat. Durant el segle d’història que va acumular, van arribar a entaular-s’hi algunes celebritats: el doctor Alexander Fleming, l’actor Errol Flynn, el rei del Marroc… Alguns d’ells, fins i tot, devien ser massa importants com perquè els veïnsd’aleshores els reconeguessin. Molts, o més aviat moltes, no sabien ni de lletra, com la Mercè. Al costat de les nits pregones del Bages llunyà, als nous masovers de Cal Garrigosa aquell racó d’Abrera els devia resultar un lloc prou cosmopolita.

La casa era gran: ocupava dos casals, el doble que la majoria d’habitatges del poble, i disposava de prou comoditats. El bestiar entrava pel darrere,l’estable i els cups eren a l’eixida; el celler, a nivell del carrer: no calia baixar a cap soterrani. Les vinyes de la propietat s’estenien un parell de quilòmetres cap al sud, prop dels límits de Sant Esteve Sesrovires. Just al costat de la casa, tenien un hort amb un pou que els donava aigua corrent pròpia, tot un privilegi. El menjador gran, el despatx i algunes habitacions i passadissos...