profesor

COMPARACIÓ DE LA NOCIÓ DE SUBSTÀNCIA EN ARISTÒTIL I EN DESCARTES
ARISTÒTIL
DESCARTES
El concepte de substància és el concepte fonamental i més complex de la metafísica aristotèlica.
Podríem dir que la substància té “molts de sentits”, parafrasejant l’expressió aristotèlica sobre l’ésser.

Una de les maneres d’entendre la noció aristotèlica de substància és considerar-la «aquella part del’ésser que és per si mateix ». Els accidents, en canvi, necessiten de la substància per existir; són “aquella part de l’ésser que és en tant que és en un altre”.
La substància és també definida com la naturalesa o essència d’un ésser, a diferència dels accidents que són qualitats no necessàries de les coses. Un accident és el que pot ésser modificat o suprimit en una substància sense alterarla seva essència.
La substància també és caracteritzada com el subjecte o substrat al que atribuïm tots els predicats: com diu Aristòtil, les substàncies no es prediquen d’un subjecte, sinó que les altres coses es prediquen d’aquesta.
Finalment, Aristòtil utilitza substància o substància primera indistintament. La substància primera és l’individu concret (Sòcrates, per exemple). La substànciasegona són l’espècie i el gènere (un individu concret –Sòcrates– està contingut dins l’espècie “ésser humà” i, alhora, aquesta espècie s’inclou en el gènere “animal”.
L’ontologia cartesiana no romp amb al passat, a diferència de la seva teoria del coneixement que sí ho fa, sinó que acudeix a ell, concretament a Aristòtil, en definir allò real en termes substancialistes. Allò real és la substància.Descartes va adoptar la noció aristotèlica de substància com «allò que existeix de tal forma que no té necessitat sinó de si mateix per existir», encara que  matisa aquest concepte a la seva manera, influït per la filosofia escolàstica.
Descartes utilitza indistintament el terme «substància» o el de «cosa», recolzat en la utilització del terme res en el llatí medieval de l’escolàstica quesignificava ambdues coses. De fet, per referir-se a les substàncies existents, Descartes utilitza el terme “res”.
Abans hem parlat de la substància i els accidents. Són categories de l’ésser: l’ésser es diu de moltes maneres –afirma Aristòtil– tantes com categories hi ha. La forma primordial de l’ésser és la substància; totes les altres formes de l’ésser són modificacions o accidents de lasubstància.
Segons Descartes, existeixen tres substàncies diferenciades, una infinita i increada –Déu o res infinita– i dues finites i creades: el jo o res cogitans i el món o res extensa.
Encara que en rigor substància només pot ser-ho allò que gaudeix d'autonomia i independència total (només Déu ho és en aquest sentit), a les coses creades que, per existir, només necessiten del concurs diví, elscompeteix també el nom de substància: així, tant el jo com les coses materials són substàncies.

La substància, és a dir, l’individu concret és un compost de matèria i forma (teoria hilemòrfica).
El jo és una substància pensant, com correspon a la intuïció que Descartes té de si mateix, al final del procés del dubte metòdic, i que expressa amb la frase: «jo penso doncs existeixo».

La substànciaextensa és la idea que troba en el seu esperit Descartes, després d'analitzar una de les idees clares i distintes com és la d'extensió, objecte de la matemàtica (meditació cinquena), i referir-la, per força de la imaginació i el sentir, a objectes exteriors (meditació sisena). Aquests objectes no poden ser sinó coses (matemàticament) extenses (en longitud, amplària i profunditat), perquè aquestaés la idea clara i distinta, és a dir, evident, que podem fer-nos dels cossos, inclòs el propi.

Cada substància, d'altra banda, es qualifica amb un atribut o predicat essencial característic: el pensament o l’extensió, radicalment diferents, i cada predicat essencial té diversos modes de ser atribuït. Així es constitueix el dualisme cartesià.



DIFERÈNCIES
Tot i que es poden establir...