realisme
Páginas: 6 (1320 palabras)
Publicado: 25 de noviembre de 2013
EL REALISME
La literatura del segle XIX va plasmar els canvis produïts per la industrialització i l’ascens de la burgesia. Finalment, després de segles de ruptura amb la tradició narrativa de l’edat mitjana, la literatura catalana aconseguia el reconeixement del públic lector. Una de les figures més emblemàtiques del realisme va ser Narcís Oller.
LAS SEGADORAS. MilletPlease read:a personal appeal from
Wikipedia founder Jimmy Wales
Llegiu ara
El Realisme és un corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible a les obres d'art. Si bé la majoria d'obres han buscat assemblar-se al model imitat (tret de l'art abstracte), el realisme prescindeix de símbols i esquemes i busca el detall, la màxima proximitat. Per això com a movimentautònom, el realisme se situa al segle XIX, tant en escultura i en pintura com en literatura.
1. DEFINICIÓ
Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la realitat, en obres literàries i artístiques sense concessions a l'embelliment o a la idealització. En literatura, el realisme apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica i esdevindrà escola,definida a França i irradiada arreu fins a l'època actual. Cal cercar-ne els antecedents en la novel·la picaresca i en la novel·la sentimental del s XVIII. Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació i es plantegen un problema d'escola (com E. Pardo Bazán en el pròleg a la seva primeranovel·la, 1881). G. Flaubert és l'ideòleg del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la seva Correspondance (1933). Flaubert s'impregna d'ideologia positivista i estudia fisiologia, anatomia i patologia i així adquireix el que ell mateix en diu "el cop d'ull mèdic de la vida". L'expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també metge deles seves nafres. L'accentuació d'aquest sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats. La literatura francesa defineix com a realistes G. Flaubert i A.Daudet. La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l'època victoriana. Ch. Dickens, W. M. Thackeray i G. Eliot donen el to del segle. Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes de la talla de F. Dostojevskij, L. Tolstoj i I. Turgenev. En la literatura castellana la novel·larealista té com a exemple de primera fila B. Pérez Galdós, E. Pardo Bazán, L. Alas, J. M. de Pereda i J. Valera. Sota la influència del realisme adquireix una força extraordinària el conte, la narració curta, amb sòlids exemples: G. de Maupassant a França, A. Čekhov a Rússia, G. Verga a Itàlia, E. de Queiroz a Portugal, L. Alas a Espanya, H. James a Anglaterra. El teatre rep també la influència realistade la novel·la i adquireix un to polèmic enfront de la retòrica i l'escenografia romàntiques, de les quals no es desfà mai del tot. Cal partir de H. Ibsen i J. Strindberg per a desembocar en un teatre de clara denúncia social (G. Hauptmann i S. O'Casey).
2. LITERATURA REALISTA
La literatura realista és la que va predominar a l'Europa de la segona meitat del segle XIX. El Realismeés una concepció que intenta plasmar en l'art com és la vida, la realitat, i com a tal es dóna en molts moments de la història, cosa que cal distingir del període literari. A mitjan segle XIX, a França, els intel·lectuals anhelaven vincular l’art amb la realitat. El realisme era una reacció contra l’idealisme romàntic, impulsada pels fills de la revolució burgesa del 1830, que es va estendre...
La literatura del segle XIX va plasmar els canvis produïts per la industrialització i l’ascens de la burgesia. Finalment, després de segles de ruptura amb la tradició narrativa de l’edat mitjana, la literatura catalana aconseguia el reconeixement del públic lector. Una de les figures més emblemàtiques del realisme va ser Narcís Oller.
LAS SEGADORAS. MilletPlease read:a personal appeal from
Wikipedia founder Jimmy Wales
Llegiu ara
El Realisme és un corrent artístic que pretén plasmar la realitat de la forma més exacta possible a les obres d'art. Si bé la majoria d'obres han buscat assemblar-se al model imitat (tret de l'art abstracte), el realisme prescindeix de símbols i esquemes i busca el detall, la màxima proximitat. Per això com a movimentautònom, el realisme se situa al segle XIX, tant en escultura i en pintura com en literatura.
1. DEFINICIÓ
Doctrina estètica basada en la descripció objectiva de la realitat, en obres literàries i artístiques sense concessions a l'embelliment o a la idealització. En literatura, el realisme apareix cap al 1850 com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica i esdevindrà escola,definida a França i irradiada arreu fins a l'època actual. Cal cercar-ne els antecedents en la novel·la picaresca i en la novel·la sentimental del s XVIII. Després del 1850, la difusió del positivisme i el progrés de les ciències naturals influeixen en els escriptors que prenen una actitud de rigorosa observació i es plantegen un problema d'escola (com E. Pardo Bazán en el pròleg a la seva primeranovel·la, 1881). G. Flaubert és l'ideòleg del realisme literari, l'exposició del qual es troba en la seva Correspondance (1933). Flaubert s'impregna d'ideologia positivista i estudia fisiologia, anatomia i patologia i així adquireix el que ell mateix en diu "el cop d'ull mèdic de la vida". L'expressió flaubertiana dóna la dimensió exacta del nou narrador, observador de la realitat, però també metge deles seves nafres. L'accentuació d'aquest sentit denunciador de les plagues socials conduirà al naturalisme, que s'inicia cap al 1880. La frontera entre realisme i naturalisme restarà, per tant, sempre indecisa, indecisió encara més evident en les literatures que reben ambdós corrents com a influència forana i mai clarament separats. La literatura francesa defineix com a realistes G. Flaubert i A.Daudet. La novel·la realista anglesa no es desfà de la seva tradició de novel·la sentimental i de costums, profundament marcada pel caire moralitzador de l'època victoriana. Ch. Dickens, W. M. Thackeray i G. Eliot donen el to del segle. Una clara influència francesa produeix a Rússia novel·listes de la talla de F. Dostojevskij, L. Tolstoj i I. Turgenev. En la literatura castellana la novel·larealista té com a exemple de primera fila B. Pérez Galdós, E. Pardo Bazán, L. Alas, J. M. de Pereda i J. Valera. Sota la influència del realisme adquireix una força extraordinària el conte, la narració curta, amb sòlids exemples: G. de Maupassant a França, A. Čekhov a Rússia, G. Verga a Itàlia, E. de Queiroz a Portugal, L. Alas a Espanya, H. James a Anglaterra. El teatre rep també la influència realistade la novel·la i adquireix un to polèmic enfront de la retòrica i l'escenografia romàntiques, de les quals no es desfà mai del tot. Cal partir de H. Ibsen i J. Strindberg per a desembocar en un teatre de clara denúncia social (G. Hauptmann i S. O'Casey).
2. LITERATURA REALISTA
La literatura realista és la que va predominar a l'Europa de la segona meitat del segle XIX. El Realismeés una concepció que intenta plasmar en l'art com és la vida, la realitat, i com a tal es dóna en molts moments de la història, cosa que cal distingir del període literari. A mitjan segle XIX, a França, els intel·lectuals anhelaven vincular l’art amb la realitat. El realisme era una reacció contra l’idealisme romàntic, impulsada pels fills de la revolució burgesa del 1830, que es va estendre...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.