Reflexió sobre la llengua en primària

BLOC TEMÀTIC 3
REFLEXIÓ SOBRE LA LLENGUA
EN EDUCACIÓ PRIMÀRIA



2.2 MORFOSINTAXI

2.2.1 INTRODUCCIÓ: MORFOLOGIA, MORFEMA, CATEGORIA LÈXICA I GRAMATICAL, AFIX, ARREL I RADICAL

La morfologia és la disciplina lingüística que s’ocupa de l’estructura interna dels mots.
Els elements constitutius dels mots s’anomenen morfemes i, a grans trets, poden ser definits com les unitatsmínimes dotades de significat.
Els mots es classifiquen en categories lèxiques a partir de la forma que presenten (criteri morfològic), és a dir, una mateixa categoria lèxica comparteix bàsicament les mateixes categories gramaticals, flexiona d’una manera semblant; de la funció sintàctica que acompleixen (criteri sintàctic): una determinada categoria lèxica pot fer un nombre limitat defuncions sintàctiques; i del significat que els caracteritza típicament (criteri semàntic).
Les categories gramaticals estableixen les relacions entre les categories lèxiques, els mots, i se solen manifestar a través dels afixos flexius.
Els mots morfològicament complexos consten típicament d’un morfema central que aporta el significat bàsic, i d’un o d’uns morfemes units a aquest queintrodueixen diferents tipus d’especificacions. El morfema central s’anomena arrel i els morfemes units, afixos.
Tenint en compte la posició dels afixos respecte a l’arrel, aquests es poden classificar en prefixos (o afixos anteposats a l’arrel, com sobre- en sobreposar) i sufixos (o afixos posposats a l’arrel, com -al i -ment en final o acabament).
Els afixos es poden subclassificarigualment atenent al tipus de modificació que introdueixen:
a) Afix derivatiu: Afix que crea un mot nou: verd-or. Els afixos derivatius generen el procés de derivació: procés morfològic consistent a formar nous mots també per mitjà generalment d’afixos;
b) Afix flexiu: Afix que expressa alguna categoria gramatical: verd-s. Aquests afixos generen el procés de flexió: procés morfològicmitjançant el qual s’expressen les categories gramaticals dels mots: conjugació, el temps, l’aspecte, el mode, la persona, el gènere, el nombre i el cas.
Així, el radical d’una paraula és la part que resta del mot quan eliminem només els afixos flexius. En mots com ara baixes o fines, el radical coincideix amb l’arrel; en mots com rebaixes o finíssims, però, arrel i radical sónunitats morfològiques diferents: l’arrel s’identifica amb baix i fi(n), i el radical, amb rebaix- i finíssim-.


El procés de la flexió permet distingir dos tipus de categories lèxiques:
1. Flexives:
a) el verb
b) la major part de les categories nominals: els noms (o substantius), els adjectius, els pronoms, els determinants (que agrupen els articles, elsdemostratius i els possessius) i els quantificadors (que agrupen els numerals, els quantitatius i els indefinits)
Les formes flexives d’un mot constitueixen el seu paradigma flexiu. Per exemple, els mots gramaticals alt, alta, alts i altes formen el paradigma de l’adjectiu alt. Pel que fa als verbs, el paradigma flexiu s’anomena conjugació.


[pic]

Relació entre lescategories gramaticals i les marques formals que expressen aquestes categories no sempre és biunívoca. Situacions que no es dóna aquesta relació:
a) fusió: possibilitat d’expressar diferents categories gramaticals per mitjà d’un únic afix: cant-e: -e: morfema de persona, temps, mode
b) sincretisme: coincidència de diferents formes flexives d’un paradigma: cant-ava (1a i 3a p. sing.imperfet)
c) hi ha casos que no apareix cap afix: afix zero (Ø): cap element que assenyale explícitament la categoria gramatical. Està relacionada amb les oposicions de marcatge que s’estableixen en les categories gramaticals: alt Ø (sing.) - alt-s (pl.)

2. no flexives: la preposició, l’adverbi, la conjunció i alguns quantificadors nominals (cap, massa, prou…)

2.2.2 LA FLEXIÓ DELS...