Reformas de las políticas de bienestar en españa

La política de Serveis Socials

Pep Adelantado. Departament de Sociologia (UAB)

Publicat a: Societat Catalana 2007 (Coordinat per Teresa Montagut).
Pàgs. 279-295. Associació Catalana de Sociología-Institut d’Estudis Catalans: Barcelona, 2007

Sumari i Introducció

La gestió de la política de serveis socials durant el 2006 és molt difícil d’aïllar de l’accidentada legislatura deltripartit, amb un canvi de consellera i eleccions anticipades el mateix any. El present treball té un recorregut temporal més llarg per tal que qui el llegeixi tingui prou elements per tenir en compte els reptes i les oportunitats que oferia aquesta política el 2006. Per aquest motiu, es tracta, primer, l’herència que va deixar la coalició governant fins el 2003; segon, la necessitat d’adaptar elsserveis socials al canvi social; tercer, la política de serveis socials durant el tripartit, que va consistir en implementar un pla de xoc per frenar la deriva a què havien arribat aquests serveis davant l’explosió de necessitats, i l’inici d’un canvi de model en la concepció dels serveis social (de l’assistencialisme a la universalització); quart, la possibilitat que el model aprofundís les concepcionsliberals, si hagués sigut possible un acord de govern entre CiU i PP, motiu pel qual s’exploren els programes de les formacions a les eleccions autonòmiques de 2006. El treball conclou valorant les possibilitats i limitacions que té el nou Departament d’Acció Social i Ciutadania a finals del 2006, gràcies a la continuïtat de les forces polítiques en l’acció de govern.

1. L’herència de CIU.L’esgotament d’un model (1994-2003)

En les darreries del franquisme Catalunya era un referent a Espanya respecte a la concepció dels serveis socials. Des de la recuperació de l’autonomia mitjançant l’Estatut del 1979, fins a la creació del Departament de Benestar Social el 1988, cap especialista qüestiona l’esforç d’expansió i modernització realitzat tant per l’administració autonòmica com per leslocals. Però, a principis dels 90 el procés de creixement continuat de la xarxa pública tendeix a estancar-se i a reorientar-se cap a una iniciativa público-privada. El sistema passa a nodrir-se bàsicament dels recursos procedents de l’Estat central. Paral·lelament, comencen a aparèixer problemes d’organització en el conjunt del sistema com duplicitats de xarxes i la falta de coordinació entreinstitucions. El gir cap a un model liberal es produeix a partir de diversos textos legals (Llei 4/1994, Decret 17/1994 i Decret 284/1996), aquestes lleis, que s’aproven únicament amb els vots de CiU, culminen en un canvi de filosofia per part del Govern cap a posicions que propugnen un paper de l’administració pública subsidiari de la iniciativa social i privada. Es tractava d’un model caracteritzatper una actuació assistencialista dirigida a sectors de la població molt reduïts; i d’una concepció de la política social com a instrument per contenir els conflictes socials i no com a promoció del benestar, la cohesió social i la solidaritat.

Es poden identificar diversos trets que mostren el poc comprimís públic envers els serveis socials i que resumeixen el llegat de la gestió política dela coalició governant fins a les eleccions autonòmiques de 2003. Aquests trets s’han agrupat en una dimensió substantiva o de contingut, i en una altra d’operativa o d’instruments1.

Pel que fa als aspectes substantius, destaquen els trets següents:

Escassa despesa pública. Taxes de cobertura i utilització baixes. L’esforç realitzat a Catalunya en protecció social fins el 2003 mostra que lestaxes de despesa i cobertura segueixen estant molt per sota de la mitjana europea. La despesa realitzada pel Departament de Benestar Social indica el grau de prioritat dels serveis socials; la Generalitat redueix la seva despesa del 1994 al 2000 del 3,7% al 2,7%; a partir de 2001 inicia una remuntada, però el 2003 encara té un nivell de despesa com l’any 1994, és a dir, un 3,7% del pressupost...