RENAIXEMENT

A hores d’ara, ja no és cap notícia que Pere Calders (1912-1994) és un dels prosistes
més llegits i celebrats del segle XX. Els seus inicis, però, van lligats a la feina que feia
com a il•lustrador a publicacions periòdiques dels anys vint. Aquesta dedicació inicial
al dibuix ja ens mostra la inclinació de Calders per una concepció de la realitat sintètica,
humorística i caricaturesca. Tantés així que ell mateix considerava el seu primer
conte, «El primer arlequí», concebut quan tot just tenia catorze anys, més com un dibuix
que no pas com una narració.
Durant el primer període de formació, a cavall entre la il•lustració i l’escriptura, Pere Calders
s’amara de l’imaginari popular rural de Polinyà, on passa una part de la seva infantesa,
i de la llengua amb què s’educa a l’escolaMossèn Cinto, a Barcelona. No
podem desatendre el pes del seu pas per la Llotja i el primer contacte amb els moviments
renovadors en l’àmbit plàstic. L’ambient familiar també és important per entendre el gust per la llengua que sempre acompanya la seva obra: la mare, Teresa Rusiñol, és qui primer li traspassa el món imaginatiu de la rondallística; i el pare, Vicenç Calders, el mena al gust perla cultura, en general, i al món de les arts gràfiques, en particular. El contacte familiar i el seu llegat no s’estronca ni amb el tall de la Guerra Civil i de l’exili a Mèxic.
La ductilitat de la narrativa caldersiana es comença a construir amb l’heterogeneïtat
de la seva formació: l’aprenentatge durant els anys que estudia a l’Escola de Belles
Arts de Barcelona, no només li ofereix una novavisió de la realitat, amb una nova sintaxi,
sinó que tampoc no l’aparta dels seus interessos literaris. En treballar amb tècniques
diferents i estar obligat a representar el real des de diverses òptiques, Calders
relativitza aquesta mateixa realitat i els dogmes que l’envolten, i assoleix una posició diguem-
ne crítica i distanciadora. En tot cas, als seus vint anys, el món del periodisme lipermet entrar en una infraestructura editorial −les publicacions El Diari Mercantil i Avui.
Diari de Catalunya− que, juntament amb l’ajut de Josep Janés i Olivé, esdevindrà essencial
per veure publicada la seva primera obra, El primer arlequí (1936).
L’esclat de la guerra suposa, és clar, un trencament existencial per a Pere Calders. El
1937, s’allista com a voluntari a l’exèrcit republicà i vaa parar al front de Terol. Amb
tot, és durant aquests anys que veu publicada la novel•la La Glòria del doctor Larén
(1936); i també el llibre de cròniques sobre la seva experiència al front de Terol, Unitats
de xoc (1938). Paradoxalment, en un moment de crisi col•lectiva i de sotrac personal,
Calders concep i acaba la novel•la Gaeli i l’home déu (1937) i el recull de contes
L’any de la mevagràcia (1938). Enmig de l’ensulsiada, que sotmet el país a una condició
de resistència cultural de la qual l’exili en serà el paradigma, Calders mostra una
gran energia creadora tant en el camp de l’escriptura literària com en el de l’escriptura
periodística. En aquesta situació col•lectiva d’ensorrament dels ideals d’harmonia cultural,
el nostre autor desenvolupa un particular punt de vistaen la captació de la realitat:
se’n distancia per obra i gràcia de l’humorisme, que emergeix quan en el món real
i quotidià irrompen alguns esdeveniments absurds, il•lògics o fantàstics. Aquest món
alternatiu que entra en escena en el «real» narratiu serà una via d’escapada de la realitat
imperfecta. El món dels ninots periodístics ara es perfà en un estil que potencia
els personatgescaricaturescos en el món de la literatura. La realitat, però, era prou
cantelluda: Calders va anar a parar al camp de concentració de Prats de Molló; l’evasió
d’aquest reducte de tristesa moral el portà a França com a marxapeu del seu exili
a Mèxic, que va durar vint-i-tres anys. A Catalunya deixava la dona i un fill. L’exuberància
literària dels anys anteriors ara es converteix en un silenci...