Repensant Els Diagnòstics D'Avaluació

Repensant els instruments diagnòstics d’avaluació
Javier Sempere Santos

Per parlar sobre els tests (o tests mentals) és necessari realitzar una breu aproximació històrica des del segle XX sobre la seva conceptualització, així com la seva aplicació fins a l’actualitat.
La primera conceptualització més rellevant sobre que són els tests mentals, la trobem per l’autor Cattell en 1890 i elprimer test pròpiament de intel·ligència és creat a principis de segle pels psicòlegs francesos Binet i Simon. Aquest test sorgeix de la necessitat de diagnosticar a xiquets amb problemes de deficiència mental en les escoles públiques de Paris, sent aquest test (Stanford-Binet) un dels tests més reconeguts en la historia de la psicometria.
Anys més tard, amb la necessitat de reclutament en laPrimera Guerra Mundial, Arthur Otis dirigeix un equip que construeix tests col·lectius de intel·ligència general (Alfa per a lectoescritors i Beta per a analfabets) i inventaris de personalitat (Phillips, 1974). Després d’aquesta aplicació, els tests psicològics comencen a assentar-se en la societat científica emmarcada en les ciències socials per a fins socials. I amb acçò, el concepte deintel·ligència s’inicia en un procés de re conceptualitzacions. Ja no sols s’utilitzava per mesurar l’anomenat coeficient intel·lectual de manera aïllada, es va passar a parlar de diverses formes de intel·ligència o, inclús, de diferents habilitats mentals. I aquesta renovació constant sobre el terme de la intel·ligència fins a dia d’avui, inevitablement ha afectat i està afectant a la creació dels noustests.
En l’actualitat, aquesta massiva producció de conceptualitzacions sobre la intel·ligència, han comportat un ventall de models teòrics important a l’hora de realitzar qualsevol teoria o prova psicomètrica, el que pense que pot ser de gran interès per aprofundir i “millorar” en l’avaluació d’allò tant complex com és la intel·ligència. Un exemple clar d’aquesta idea és el que passa amb elWISC-IV on es canvia el model teòric de la intel·ligència per una definició més recent, la teoria de “les intel·ligències múltiples” proposada per Howard Gardner. Açò em fa pensar sobre com varien aquestes proves segons les aparicions de nous models teòrics i pense que, aquesta idea és digna per a dedicar-li un apartat en les conclusions d’aquest assaig.
Ara bé, si continuem amb “l’anàlisi” del’evolució i aplicació dels tests, podem veure la dificultat que de la seva aplicació pràctica se’n deriva, possiblement per diferents factors que intervenen, tots lligats a la formació del professional:
En un primer lloc, trobem una important manca de formació a les llicenciatures “especialitzades” en el coneixement sobre la intel·ligència. En el nostre cas, a la llicenciatura de Psicopedagogia, aquestcontingut passa a ser de manera transversal sense tenir una assignatura específica sobre aquesta.
En segon lloc, i també de manera íntimament lligada amb la primera idea, la falta de formació d’aquests professionals o futurs professionals amb l’aplicació i execució d’aquests tests.
També, trobem la mancança d’un protocol d’aplicació diagnòstica per facilitar aquesta falta de formació acadèmicaque en la seva absència, “s’utilitzen traduccions o adaptacions dels estàndards editats per el APA en 1985” (Prieto, G.; Muñiz, J.; Almeida L.S. y Bartram, D., 1999)
Per tot açò i com ja citaven Kaufman (1982) i Anastasi (1987) “pareix més viable la pràctica professional mitjançant la formació dels usuaris (dels tests), ja que les deficiències en els coneixements tècnics requerits sónconsiderades com a la principal causa de les pràctiques inadequades”.
Altre aspecte que m’agradaria esmentar, és la falta de contextualització en l’aplicació d’aquests. És a dir, i seguint l’estudi realitzat per Prieto, G. & Cia. (1999) “els instruments que més s’utilitzen no han sigut construïts en els països en els que s’utilitzen”. En més de la meitat dels països consultats per aquest estudi...