Síntesi De "El Socorro De Los Pobles" De Vives

Introducció
J.L.Vives va néixer a Valencia l’any 1492 i va morir a Flandes l’any 1540. Nascut en una família de jueus conversos, va estudiar a les Universitats de València i París.
El tema del treball és l’estudi de la pobresa en l’Edat Mitjana; mitjançant un estudi transversal fet per l’autor.
S’entrarà en un anàlisis profund del segon llibre de l’autor, el qual s’anomena El socorro de lospobres; per tenir unes idees bàsiques sobre com es començava a gestionar la pobresa en aquella època.
La metodologia emprada en aquest treball ha estat un anàlisis grupal del llibre, i la reflexió d’unes idees posades en comú per ser contrastades mitjançant el diàleg i el treball en equip.
El treball està estructurat de la següent manera: els arguments exposats en el treball es reprodueixen segonsl’ordre cronològic en que apareixen els fets en el llibre de l’autor.

Idees principals
Vives proposa que tant la societat com el governador tenen uns deures que han de complir: ocupar-se del benestar dels ciutadans tant rics com pobres.
Així doncs, s’ha de cuidar els rics perquè són aquells que ofereixen oportunitats als més vulnerables de la societat, ja que es necessiten uns i altres persobreviure. Són els rics els que poden oferir llocs de treball per la gent que ho necessita, però alhora cal tractar les necessitats dels pobres pel seu benefici i pel de tots els ciutadans.
Un exemple ben clar d’aquest tractament necessari dels pobres és el que proposa Vives sobre el perill del contagi de les malalties dels pobres. Afirma que s’ha de gestionar bé per tal d’oferir solucions alsmalalts i evitar que encomanin a la resta de ciutadans.
Tot i així remarca també altres motius pels quals creu que el servei als menys beneficiats de les riqueses són necessaris. Una ciutat no pot permetre’s, segons Vives, tenir una part de la població “inútil”, és a dir, que no serveixi per al desenvolupament econòmic positiu d’aquesta ciutat i que per contra practiqui la “mala vida”.
El governadordoncs ha de dictaminar normes estrictes per evitar que els ciutadans practiquin la mendicitat. Però aquestes normes no han d’estar fomentades en el càstig dels que no segueixen el model de ciutadà establert sinó com a eines per tal de fer “bo” al pobre. D’aquesta manera, cuidant les necessitats dels pobres paral·lelament amb l’aprovació de la norma, no hauran de demanar més caritat perquè tindran lesnecessitats cobertes tot i que igualment no podrien fer-ho perquè estaria prohibit per llei.
Antigament existien sancions que regulaven aquestes situacions però eren poc eficients, per tant, ara caldrà fer normes més pràctiques. Per exemple, la caritat que temps enrere havia esdevingut l’única i perfecta solució a la pobresa ara no seria útil ja que Vives creu que no és real, doncs considera queningú se’n preocupa més enllà de casa seva o dels seus propis problemes. És per això que han anat sorgint hospitals pels malalts i altres tipus d’institucions per regular les situacions de precarietat; volent oferir una ajuda més especialitzada pels pobres, i no generalitzar els problemes dels malalts amb el problemes dels pobres. Fer una separació de necessitats, on els hospitals cuidin,mantinguin i curin a les persones malaltes i crear altres institucions on s’ocupin de buscar solucions més adients per les necessitats de les persones pobres, ja que es tracta de diferents necessitats.
Tot això són competències que, segons l’autor, no depenen exclusivament del governador doncs no és tant important QUI ho gestiona com el COM es gestiona. Malgrat tot, però, cal que el governador en tinguiconeixement perquè representen també ciutadans del seu territori.
És per això que cal establir un control i una racionalització d’aquesta situació.
J.Vives considera que la pobresa de l’època no només és un fenomen econòmic sinó que també és un fet social que afecta a totes les persones. Per això, fa una divisió dels pobres de manera que els diferencia entre els dignes i els no dignes.
Per...