Teatro - Pastorets

PASTORETS A CALDERADES

PASTORETS A CALDERADES
 Amb pinzellades de contes de Pere Calders en motiu del centenari del seu naixement
Escena 1
(En una casa. Un senyor assegut en un balancí, mig adormit. Entra un pagès)
PAGÈS 1: És horrible, senyor. El que m’ha passat avui no m’havia passat mai.
 AMO: A veure, a veure. Què us ha passat?
 PAGÈS 1: Cavant a l’hort, he trobat una mà.
 AMO: Unamà? … Una mà de què?
 PAGÈS 1: Una mà esquerra, senyor.
 AMO: On és?  Porteu-me-la!
 (Entra una noia amb la mà amb molta  cura, desembolicada en un paper de diari)
 ESTHER:  És una mà fresca, tallada de poc, i sens cap mena de dubte pertanyent a un home.
 AMO: Molt bé Esther. (dirigint-se al PAGÈS 1) On l’heu trobada?
 PAGÈS 1: Sota els clavells de les Índies, embolicada amb paper de diari. AMO: La mà rai, el que em preocupa és la resta. (pausa) I no hem trobat res més? Cap tros de cap cosa que pogués fer joc amb això?
 PAGÈS 1 I ESTHER: No, senyor, no hem trobat res més.
 AMO: Que vinguin tots, que passarem revista.
 (El pagès i la pagesa criden pels dos costats de l’escenari)
PAGÈS 1 I ESTHER: Veniu, veniu tots, el senyor Josafat us crida!
 (Comencen a entrar pagesos,pageses i nens)
 AMO: Ensenyeu-me les mans, no voldria encetar una recerca del que li falta a aquesta mà, i que resultés que fos d’un de vosaltres.
 (Tots mostren ostentosament les mans i les fan bellugar)
 AMO: Està bé, està bé. Ens trobem amb una mà que no pertany a ningú de nosaltres i que no sabem d’on ve. Si haguéssim descobert un cos sencer, hauríem fet el que es fa en aquests casos. Però elfet tractar-se d’una sola mà , sense cap indici que ens permeti suposar que algú l’ha perdut, ens fa suposar que en realitat només ha perdut la mà.
 IRENE: Però una mà no es perd així com així.
 AMO: És veritat, Irene, però una mà es pot perdre de moltes maneres, i en això nosaltres no ens hi podem ficar.
 IRENE: I si avisem les legions romanes?
 AMO: Mai de la vida, Irene. Aquests furgarienpels racons buscant el que hi ha i el que no hi ha, i faria que ens sentíssim forasters a casa nostra. (pausa) Sortiu per aquest camins de Déu i arribeu-vos al poble demanant si algú ha perdut alguna cosa de valor, una cosa molt important. No digueu pas que és una mà perquè encara tindríem problemes.
IRENE: Hem de suposar que per a qui l’hagi perdut, la mà deu ser prou important.
 (La dona va abuscar un gerro ple d’aigua i hi posa la mà a dins)
 IRENE: Josafat, això de la mà no em fa cap gràcia. Ens podria portar problemes.
 AMO: Que n’arribes a ser d’exagerada, Irene, t’he dit mil milions de vegades que no exageris les coses.
 (entra el senyor dels anells)
SENYOR DELS ANELLS: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que potser meva.
 AMO: I què és el que heu perdut vós?
 SENYOR DELS ANELLS: Un anell, senyor (mostra una mà farcida d’anells) .
 AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.
 SENYOR DELS ANELLS: De tota manera, que us faria res que anés a donar-hi un cop d’ull al vostre hort?
 AMO: Però, que el vau perdre aquí, l’anell?
 SENYOR DELS ANELLS: No, si jo aquí no hi havia estat mai,però tampoc hi perdo res per provar-ho.
 AMO: Vós mateix.
 (Se’n va el senyor dels anells, i entra tot seguit)
SENYOR DELS ANELLS: Ja l’he trobat, moltes gràcies, i a reveure.
 (Quan surt es topa amb una noia capbaixa que entra amb desgana)
NOIA: Bon dia, senyor Josafat. Tinc entès que heu trobat al vostre hort una cosa molt important, i em penso que pot ser meva.
 AMO: I què és el que heuperdut vós?
 NOIA: La il·lusió, senyor… he perdut la il·lusió…
 AMO: Ho sento, però no és pas això els que hem trobat nosaltres.
 NOIA: Que us faria res deixar-m’hi donar un cop d’ull al vostre hort? No se sap mai.
 AMO: Sí, és clar, no se sap mai què es pot perdre i què es pot trobar en un hort.
 (Surt la noia i torna a entrar eufòrica)
NOIA: He trobat la il·lusió, senyor. Estava amagada...