Teoria Dels Clivatges I El Conflicte Social Modern

Recensió: La teoría de los clivajes y el conflicto social moderno.
Salvador Aguilar
En el present article S. Aguilar fa ús de la teoria dels clivatges com a eina d’anàlisi per un costat, dels canvis produïts en la societat civil espanyola després de la transició política entre 1982-2003, i per l’altre de l’emergència de mobilitzacions de masses durant el període 1994-2009. Aquesta teoria vaser ideada per S. Rokkan i S. M. Lipset a la dècada del 1960, i va néixer amb l’objectiu d’explicar el procés d’especialització que han dut a terme els partits polítics moderns durant la primera onada de pas a la Modernitat, segons la “ruta primera” de Barrington Moore (Moore; 1965). Així doncs, després d’una breu explicació de la teoria dels clivatges, es farà ús d’aquesta per analitzar el casespanyol post transicional i per l’anàlisi del conflicte social en el món actual. Finalment es conclou amb un epíleg metodològic sobre el model dels clivatges.
La teoria dels clivatges ha esdevingut un bon recurs pel complex estudi empíric de la dinàmica del conflicte social. Molts dels punts de vista convencionals s’ubiquen a un nivell microsocial que únicament captura els episodis observables delconflicte polític, com poden ser les mobilitzacions col·lectives de protesta social. D’altres en canvi es situen a un nivell macrosocial amb un alt grau d’abstracció per tractar d’analitzar la causalitat socio-estructural d’un sistema social –aquest és el cas per exemple de la teoria de Marx sobre el mode de producció, o la de Bell i Touraine sobre les societats post-industrials–. La teoria delsclivatges ideada per Rokkan i Lipset en canvi es situa a un nivell mig d’abstracció, i consisteix en realitzar l’estudi del conflicte social mitjançant l’establiment de vàries línies divisòries de confrontació estructurals –clivatges– en una societat, de forma estable i duradora. Tal com Aguilar explica a l’article, es pot considerar aquest enfocament des de la perspectiva principal “de la accióncolectiva y otras expresiones del conflicto social, las divisorias que el observador consiga establecer delimitan la fuente probable de protestas sociales y movilizaciones y son, en consecuencia, una forma útil de identificar esas fuentes estructurales intermedias del conflicto social (que podríamos denominar “estructurales-específicas”, en tanto que diferenciadas de las fuentes, más abstractas ygenerales, del conflicto societario, como los modelos de Marx o de Bell-Touraine citados a título de ejemplo)”. Així doncs l’autor proposa que aquest model que Rokkan i Lipset elaboren per l’anàlisi de l’origen i l’especialització del partits polítics, pugui ser aplicat també per explicar els orígens i l’especialització de l’acció col·lectiva i altres expressions dels conflicte social,incorporant per cada cas les especificitats del terreny d’anàlisi i tenint en compte, segons H. Kriesi, la “dinámica propia de la interacción entre intereses y causas, grupos y redes, en cierta medida continuamente recreada” (Kriesi 1998:167).
Mitjançant aquest model doncs, S. Aguilar fa l’anàlisi empíric del cas espanyol post transicional, fent ús dels 5 clivatges elaborats per Rokkan i Lipset en el seuanàlisi dels partits polítics –que adaptats a la realitat espanyola del moment, resulten ser igualment vàlids en el seu estudi– i incorporant 5 clivatges més en el seu anàlisi particular. El primer d’ells és el clivatge centre-perifèria o identitari on s’estableix la base de l’oposició entre el centre polític, on es concentra el poder estatal espanyol, i la perifèria que esta formada per unconjunt de territoris nacionals amb persistents reivindicacions regionalistes. Un segon clivatge és el religiós, que posa de manifest la baixa capacitat d’adaptació de l’església catòlica a la nova realitat laica i democràtica de l’Espanya post franquista, amb un intent il·lusori de mantenir el seu estatus del passat. Un tercer clivatge és el camp-ciutat o terra-industria, que en el cas espanyol té...