Una imatge no val mes que mil paraules


Jesús Tuson

Mal de llengües



Només esquemes

De comunicació oral i escrita.

Article 1 «Una imatge val més que mil paraules»
Article 2 «Aviat desapareixerà l’escriptura»
Article 3 «Fer literatura és cosa de pocs, ben dotats per la natura»
Article 4 «Els joves parlen malament i els periodistes escriuen malament»
Article 5 «El llenguatge és un mitjà de comunicació»


Demites innocents.

Article 6 «El ioruba és una llengua rara, exòtica»
Article 7 «La meva llengua és la més fàcil de totes»
Article 8 «La llengua ‘materna’ sempre ens ha d’acompanyar»
Article 9 «Val més dedicar les hores de català a l’estudi de l’anglès»
Article 10 «Les llengües amb més parlants són més útils»


De mites perversos.

Article 11 «En algunes llengües no es pot parlarde coses abstractes»
Article 12 «Hi ha llengües que han perdut el tren de la modernitat»
Article 13 «¿On anirem a parar amb aquestes llengües locals?»
Article 14 «Un estat plurilingüe és molt car de mantenir»
Article 15 «Cal deixar que les llengües s’ho facin soles»

1. «Una imatge val més que mil paraules»

Esquema:
1. Origen de l’expressió.
Aforisme xinès antic:
i. ‘Aforisme’:norma no argumentada (i que es té per certa).
ii. Lligat a un ideograma del seu codi iconogràfic.
Justificable en casos d’excepció:
i. Quan no ens entenem amb la llengua respectiva.
ii. Quan la imatge pot sintetitzar la comunicació.
La parla és la constant de l’evolució humana
i. El que ens distingeix de la resta d’animals.
ii. El que ha desenvolupat l’home han estat codis verbals, nod’imatges.
2. L’argument que sustenta el tòpic.
El creixement continuat en l’ús de la imatge i de la seva presència en la vida moderna.
i. Presència abassegadora. Són imprescindibles.
La qüestió és quina classe d’informació ofereix la imatge, si és comparable en quantitat i en qualitat a la que ofereix el codi verbal.
i. És útil per a informacions simples.

3. Les mancances de la imatge com acodi comunicatiu.
Les imatges no poden comunicar determinats aspectes, abundants en la parla quotidiana:
i. La condicionalitat.
ii. La finalitat.
iii. La consecutivitat del discurs verbal.
Es tracta d’operacions lingüístiques que permeten l’abstracció, això és, superar els límits de l’evident.
i. La imatge no pot anar més enllà del missatges més elementals.
Les llengües tenen capacitatssuperiors a les imatges.
i. Capacitats sintàctica, concatenativa, monumental.
Capacitat distinta per reflectir la realitat:
i. Les imatges, només fragments.
ii. El codi verbal, la seqüència dels fets de la realitat, real o fictícia.
Capacitat discursiva distinta:
i. Limitada en el cas de les imatges:
ii. Les paraules, encadenades en un text, capacitat il·limitada.
Realitats comunicativesexclusives del codi verbal:
i. Per expressar les “entitats abstractes, inaprehensibles i volàtils”
Les imatges tenen un potencial innegable i positiu que no podem menystenir:
i. Expressar continguts sintètics, que es perceben de forma global.

4. Conclusió.
No hi ha motiu per haver de simplificar, obligadament, les qüestions.
No hi ha motiu per establir preeminències.
El codi verbal, ambpotencial més extens, pot conviure amb el codi visual, no tan potent, però també útil.

2. «Aviat desapareixerà l’escriptura»

Esquema:
Tot i que l’afirmació és difícilment creïble, tornaríem a estadis coneguts de l’evolució humana.
i. Per tant, si sobrevisqueren els nostres avantpassats, sobreviuríem.
Hi ha pobles àgrafs que viuen plenament la seva vida sense necessitat de l’escriptura.
En elmón occidental modern ha esdevingut necessària, imprescindible, com hi han esdevingut altres formes d’organització social.
L’escriptura és relativament moderna (menys del 6% del temps de vida de l’espècie humana intel·ligent) i deriva del grau de complexitat que les societats anaven adquirint i de la necessitat de mantenir registre dels esdeveniments importants de la vida quotidiana.
La pèrdua...