UNITAT 6 6

Hola a tothom i tothoma:
Gairebé a punt per tancar les lectures que integren aquesta Unitat 6 i, de retruc, la totalitat de la nostra assignatura, arribem a un dels punts de partida amb els què iniciavem el curs. No sé si recordeu que, entre els dubtes epistemològics amb què obríem el curs, hi havia un d’especialment important. I dic important perquè sembla recollir bona part dels fonamentsfilosòfics de la nostra disciplina: la nostra ment està –genètica o culturalment– delimitada?
A hores d’ara, l’escola cognitiva encara no ha resolt el misteri. Veiem un exemple al requadre de Pedraja et al. (2008: 35), on s’indiquen dos aspectes capdals del comportament humà com són la capacitat adaptativa i la capacitat d’aprenentatge. Al final d’aquest paràgraf, els autors afirmen que:
“la capacitatd’aprendre d’un ésser humà sembla no tenir límits” (op. cit.: 35).
Unes pàgines més enllà es tanca l’apartat dedicat al connexionisme dient que un sistema com la ment “(...) és en sí mateix limitat” (op. cit.: 38). Cal entendre, doncs, que en aquest cas es parla de la ment en general, mentres que en l’anterior cita es refereixen concretament a la capacitat d’aprenentatge. Ara bé, com és possibleque l’aprenentatge humà “no tingui límits” i, en canvi, la ment sí que en tingui? Resulta un xic contradictori, oi?
Això és una mostra del què us deia a l’inici. Encara no hi ha consens sobre quins aspectes de la ment són més limitats que altres, i encara menys claretat hi trobem en llegir tractats i estudis cognitivistes sobre la memòria i el record: uns parlaran en termes d’acumulaciómnemotècnica; d’altres empraran dades extretes d’anàlisis de decreixement en casos d’Alzheimer o degeneració cognitiva. Però aquests resultats no tenen perquè esdevenir teories universals; de fet, quants de vosaltres ha fet alguna vegada un examen que posteriorment es va avaluar amb una nota d’Excel·lent i al cap d’uns pocs dies ja no s’enrecordava de res? En canvi, sobre el registre de patrons automàticsapresos per anar en bicicleta o escriure una carta sense cometre faltes d’ortografia s’han dit ja moltes coses, però tampoc ens serveixen per entendre o afirmar taxativament aquesta disparitat pel que fa a posar unes fronteres clares a la ment. Dins la meva ignorància, doncs, crec una mica agosarat plantejar la possibilitat de discutir sobre si la ment té o no té límits definibles.
Si pensem en unacapacitat mental molt diferent del què suposa la memòria, com per exemple la nostra imaginació, la major part d’autors de l’escola cognitivista s’excusen dient que és “infinita” (Pedraja et al., 2008). Es tracta d’una llicència poètica o és que són incapaços de reconèixer que, sobre la ment, encara queda molt per explorar i de vegades només poden parlar de manera metafòrica, com fan en comparar-laamb un sistema computacional de processament d’informació? Si haguéssim de ser puristes, diríem que un psicòleg cognitivista capacitat per dissenyar programacions artificials que imitin un processament mental hauria de treballar amb sistemes previsibles de lògica computacional. I aquest, el sistema funcional d’un ordinador, és qualsevol cosa excepte il·limitat. Així doncs, la “ment” amb la quètreballa com a teòric respon clarament a unes lleis ja predeterminades per ell. Pel contrari, si hem de ser conseqüents amb el poc coneixement funcional i neurològic que tenim sobre el propi cervell, hauriem d’acceptar la nostra pròpia incapacitat per calcular quin és el límit fins on pot arribar el pensament humà, un enigma que ni tan sols els psicoanalistes (que “poden veure” més enllà de laconsciència: fins la caverna fosca de l’inconscient!) no han pogut resoldre, encara.
Em temo, doncs, que davant les evidències empíriques amb les què ens trobem caldrà pensar que, per obligatorietat gremial, un psicòleg cognitivista només podria aventurar que de la ment, en cas de tenir-ne límits, pel moment només ho podem determinar de forma aritmètico-computacional. Ara bé, si hem de fer cas dels...