Xavier Montsalvatge

NOM: Èric Estalella
CURS: 2011-2012
NIVELL: 2n ESO
MATÈRIA: Música
PROFESSORA: Madó Rocamora

1-BIOGÀFIA
2-RECONEIXEMENT
3-VESSANT PERIODÍSTICA
4-INTÈRPRETS
5- ASPECTES PERSONALS
6-LLIBRES, ARTICLES...
7-PROFESSORS DE MONTSALVATGE
8-OPINIÓ PERSONAL
9-REFERÈNCIES

BIOGRÀFIA

Xavier Montsalvatge Bassols nascut el 11 de març de 1912, a Girona, en el si d’una família acomodada quetenia al mateix temps el seu amor per les arts i l’empresa. De fet, ells bé els seients a Olot, Girona i Figueres en un grup d’entitats que desapareixerà el 1918, amb la mort del pare del compositor.Montsalvatge del primer contacte amb la música es va produir quan, com un regal dels Reis Mags, va rebre un violí. Tanmateix, poc poc paciència infantil li permet predir el futur brillant que han estatalliberats d’ell. A l’edat de nou es va traslladar a Barcelona, on es va unir a l’Escola Municipal de música i només llavors aprofundit en l’estudi del violí amb Francesc Costa i Eduard Toldrà. Aviat també va començar a la disciplina de la composició, en mans d’Enric Morera i Salvador Pahissa. Al mateix temps, va estudiar a l’Acadèmia de prestigi: l’escola Montessori famós.

RECONEIXEMENT

Laseva primera composició de rellevància és a l’any 1940, amb Tres divertimentos, a partir de melodies que tocaven els flabiolaires a les festes majors de poble: en aquest cas, un “schottish”, una americana i un vals-jota. L’autor l’edità i l’envià a un gran nombre de pianistes, i va ser estrenada el 1943 per Rosa Sabater, amb elogis de Blancafort; el pianista Niedzielski l’adoptà en el seurepertori. El 1945 rebé un encàrrec de la cantant Mercè Plantada per a una peça per a veu i piano, i composà les Cinco canciones negras. Editades per una empresa nord-americana, van conèixer una gran anomenada, i ha esdevingut l’obra de Montsalvatge més gravada. El 1948, després de molts mesos de treballar-hi, estrenà l’òpera El gat amb botes. Poc després, publicà l’Álbum de habaneras, recopilat ala Costa Brava, especialment a Calella de Palafrugell.
Els anys quaranta i primers cinquanta conformaran la seva etapa “antillanista”: els Ritmos de 1942, les Cinco canciones negras ja esmentades, el Cuarteto indiano i parts delPoema concertante s’inspiren en una interpretació pròpia de la música de les Antilles, una amalgama de cançons populars espanyoles amb els cants indígenes originals de les illesi els dels negres portats com a esclaus des de l’Àfrica.



Vessant periodística

Inicià la seva col·laboració com a crític musical de La Vanguardia, tasca que el porta a assistir als festivals de música més importants d’Europa i a conèixer tota la nova música. Escriu dues noves òperes: Babel 46, que transcorre en un camp de refugiats de guerra, i Una voce en off, que narra un triangleamorós entre el marit mort (que ens fa arribar la seva veu a través d’un enregistrament magnetofònic), la dona i l’amant.
El 1962 fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1963 compon una peça per al nou-nat Festival Internacional de Música de Barcelona, laDesintegració morfològica de la Xacona de Bach, que esdevindrà una de les seves obres més reeixides. ElConservatori Municipal el nomena professor de composició el 1971; catedràtic el 1978, i ocuparà el càrrec fins a la seva jubilació l’any 1981.
Gran nombre de composicions diverses, fruits d’encàrrecs provinents d’arreu, marcaran els darrers anys de la seva vida: L’Homenatge a Lydia per al Festival Internacional de Música de Cadaqués, la Sonata concertant per a violoncel i piano, l’Hommage à ManoloHugué (1970), el Reflexus-Obertura pel concert-homenatge que li dedicà el Festival Internacional de Música de Barcelona (1973), el Concerto-Capriccio per a l’arpista Nicanor Zabaleta, el Concierto del Albayzin per al clavecinista Rafael Puyana, la Metamorfosi de concerto (1980) a proposta de Narciso Yepes, Quadrivi per a tres Stradivarius, escrita per als Stradivarius del Patrimonio Nacional......