L'Ombra De L'Oblid

L'OMBRA DE L'OBLID
Sempre juntes, es coneixien totes les manies, tots els costums...
Totes aquelles passejades amunt i avall de les llargues avingudes d'aquella llarguíssima ciutat. No cal dir queella era la seva constant companyia en totes aquelles hores, aquells dies... potser anys de solitud. Tant acostumades estaven l'una a l'altra que gairebé no s'adonaven de la presència mútua. Havienesdevingut inseparables, des que sortia el sol, fins a la nit, i encara, moltes nits havien caminat juntes a la llum de les faroles sostenint llargues disquisicions sobre el bé i el mal, sobre lahumanitat i la seva deriva irreductible, sobre la maldat, els dictadors, els bancs i els poders fàctics. Com n'eren d'increïbles aquelles nits a al llum de les faroles... Increïbles i sempreirrepetibles, però sempre, sempre, les dues juntes. Això sí, una a dues passes de l'altra, o una davant de l'altra o l'altra davant de l'una però ben poques vegades l'una al costat de l'altra.

De sobte, undia, tot va canviar. Ella la va abandonar. Potser va ser un deixar-se poc a poc, o potser va ser de sobte; mai ho sabrà perquè no se'n va adonar i, precisament per això, se sentia immensament culpable iegoista. Havia viscut tan pendent de sí mateixa, tant... i ara es trobava ben sola davant del món i no sabia cap a on girar, per on començar. Començar? potser no calia començar, potser era millorabandonar-se i sucumbir a la solitud freda que la tenia presonera de feia dies.
Passejava sense rumb per la ciutat llarga de llarguíssimes avingudes, ara infinites, des del dia que la seva solitud esva fer pública i immensa. Era com passejar dins d'un escafandre: aïllada, autista. Un dia darrere un altre es reproduïa aquell suplici insuportable fins que el pas del temps, implacable, vaportar una certa calma a la seva ànima. Va començar a mirar en torn seu; tímidament, com si pogués endevinar que el que veuria no li havia d'agradar gens ni mica, com si pogués intuir tots els perquès...