Apologia de Sòcrates resum

APOLOGIA DE SÓCRATES. ÍNDEX COMENTAT.
PROEMI (17a-19a7)
El discurs apologètic de Sòcrates ha estat precedit per la lectura de l’acusació -amb petició de pena de mort inclosa- pronunciada per un dels acusadors, versemblantment Ànitos. En el discurs precedent s’ha posat en guàrdia els jutges sobre el poder de convicció que posseeix Sòcrates. Sòcrates, en conseqüència, inicia la seva al·legacióexposant que el seu poder de convicció no consisteix en altra cosa que en dir la veritat. Demana que no es tingui en compte la forma sinó el fons.
17.- L'Apologia comença amb Sòcrates defensant-se directament dels seus acusadors. Insisteix a afirmar dues coses: que no usarà un llenguatge exquisit (com el dels sofistes) i que ja té una edat (70 anys) en què se li pot permetre defensar-se a la sevamanera.
18.- Afirma que l'important és examinar si el que ell diu és just o no (i no com ho diu). Diferencia entre dos tipus d'acusadors, els tradicionals (Aristòfanes) i els nous.
LES ANTIGUES ACUSACIONS (19a8-24b4)
Vol evitar que el prenguin per físic i per sofista. Apareix la ironia socràtica, a propòsit d’Èvenos.
19.- Presentació de les acusacions (19 b),"Sòcrates és culpable perquètafaneja les coses del cel i de sota la terra//i fa semblar bona la mala causa//i ensenya tot això als altres", (19e) "que jo m'emprengui de donar ensenyançes i hi faci diners, això tampoc no és veritat".
20.- Crítica als sofistes (veritables causants de l'"asebeia": impietat) i divulgadors de sabers falsos o impossibles (Èvenos). Per oposició s'analitza quin ha de ser el paper del filòsof: "De quèt'ocupes en realitat?". Afirmació del paper del filòsof: tenir cura de l'home. "La saviesa, potser, pròpia de l'home" és la filosofia. (20d). Atenció el "potser" és bàsic!. (evita caure en el dogmatisme).
21.- L’oracle de Delfos i la saviesa socràtica. Presentació d'un testimoni insospitat per demostrar que Sóc. creu en els déus: el de la Pítia de Delfos: "la pítia va negar que hi hagués ningú méssavi que jo" (21a). Sóc. reacciona com a filòsof davant aquesta afirmació de la divinitat : "Què vol dir el déu i quin sentit té el seu mot?"
(21b). Paper de la filosofia: preguntar eternament: "per què?", fins i tot quan parla el déu.
Sòcrates fa la crítica de la falsa saviesa, dels qui confonen tenir i ésser. Paradoxa de la docta ignorància: sabent que no sabem, ja sabem alguna cosa. Aquest ésl'únic origen possible de la ciència perquè quan no sabem s’ens fa necessari investigar.(21 c,e)
22.- Continuació de la investigació socràtica: error de confondre tenir i ésser.
23.- Formulació explícita de la docta ignorància: "el més savi entre vosaltres, oh homes, és aquell, com Sòcrates, que sap que quant a saviesa no val res" (23b). La filosofia apareix com una "investigació", i com unservei al déu (daimon: veu de la consciència, exigència interior). Els joves el segueixen (això té una explicació històrica: Alcibíades i Críties, que havien fet mal a la ciutat havien estat, de joves, deixebles de Sòcrates; ell pretén desmarcar-se´n).
NOVA PRESENTACIÓ DE L’ACUSACIÓ: DIÀLEG AMB MELET (24b4-28a1)
24.- Nova formulació de l'acusació: "Sòcrates és culpable de corrompre la joventut i deno creure en els déus en els quals la ciutat creu, sinó en altres divinitats noves". En el fons es tracta de dir que Sòcrates és crític amb la tradició (els joves són la continuació de la tradició en el futur i els déus representen l'arrelament de la tradició en el passat). La divinitat nova és la pròpia consciència. A partir d’ara la veritat és allò que reconec interiorment, la veu moral. AmbSòcrates la moral es fa individual.
25.- Conversa amb Meletos sobre la corrupció dels joves.
26.- Continua la conversa amb Meletos, sobre els déus. Apareix el tema de la veu demoníaca. Sòc. es desmarca dels sofistes ateus.
27.- Definitivament deixa Melet en ridícul. Des del punt 25 fins ara és un exemple de "ironia" socràtica. Ajudar a donar a llum la veritat (maièutica), deixant en ridícul...