Aristòtil

ÈTICA A NICÒMAC: LA RACIONALITAT PRUDENCIAL D’ARISTÒTIL

Dins la divisió del coneixement que estableix Aristòtil, l’ètica forma part de l’àmbit de les ciències pràctiques, és a dir, aquelles que tenen per objectiu orientar l’acció humana individual i col·lectiva d’acord a normes i valors morals. Ara bé, dins l’esquema finalístic o teleològic propi de la seva filosofia, l’ésser humà (com totaaltra entitat existent) tendeix per naturalesa a realitzar algun tipus de finalitat, a actualitzar una sèrie de potencialitats. Per tant, aquesta orientació general que han d’oferir les ciències pràctiques de l’ètica i la política ha d’estar encaminada a assolir aquesta finalitat vital i natural humana, tant a nivell individual com, donat que l’humà és un ésser social, a nivell col·lectiu: “No ésveritat, aleshores, que el coneixement d’aquest bé tendrà una influència decisiva en la nostra vida i que, com aquells que apunten a un fitó, no assolirem millor el que nosaltres haguem d’assolir? Si això és així, hem d’intentar copsar, esquemàticament almenys, què és aquest fi i quines ciències o potències el tenen com objecte. Hom diria que ha d’ésser objecte de la ciència principal i mésfonamental. I, evidentment, aquesta és la política. (...) el seu fi inclou els fins de les altres ciències, fins al punt de compendiar el bé humà. Ja que encara que el bé de l’individu i el de la ciutat s’identifiquen, és evident que cal tenir per més gran més perfecte el de la ciutat, tant l’hora d’assolir-lo com de preservar-lo. El bé d’un individu és cobejable, però el bé d’un poble o d’una ciutat ésmés excel·lent i més diví encara.”

Així doncs, Aristòtil s’ocupa de la finalitat o motivació última de tots els nostres actes, d’allò que per naturalesa ens empeny a actuar acte rera acte, dia rera dia, o en altres paraules, pretén abordar la qüestió del sentit de la vida. Aquesta investigació prossegueix en terreny lingüístic donat que Aristòtil afirma que la paraula que sintetiza aquestafinalitat o bé principal de l’humà no és altre que felicitat. Però tot i que hi ha un consens general respecte que aquesta és la paraula correcta que designa el sentit de la nostra vida, donat que si som feliços ho tenim tot i no necessitam de res més, el problema resideix en el fet que no hi ha consens respecte quin és el vertader i objectiu significat d’aquest concepte, de manera que trobam diverses iprou llunyanes interpretacions del mateix. És possible doncs trobar una definició objectiva (no subjectiva-relativa) d’aquesta expressió? Segons Aristòtil, no només és possible sinó també necessari, doncs si som conscients de què és objectivament allò que anomenam felicitat, aleshores serà més clar quins són els camins o mitjans que haurem de prendre per assolir-la: “(...) Recapitulem ara idiguem què és allò que persegueix la política i quin és el bé superior (...) Sobre el seu nom, gairebé tothom està d’acord, doncs tant el poble com els cultes diuen que és la felicitat, i pensen que viure bé i obrar bé és el mateix que ser feliç. Però sobre el què és la felicitat discuteixen i no ho expliquen de la mateixa manera el poble que els savis.

(...)En general, doncs, anomenam perfecteallò que sempre escollim per si mateix, i mai en vista a una altra cosa (objectiu final).( ...) Consideram suficient allò que per si mateix fa la vida desitjable, i allò que no necessita de res més. I creiem que això és la felicitat. (...) És manifest, doncs, que la felicitat és quelcom perfecte i suficient, ja que és la finalitat de tots els actes.”

Així doncs, Aristòtil intenta trobar aquestadefinició general però objectiva del concepte en base a allò que configura la naturalesa de l’ésser humà. Fixem-nos: si sabem quines són les característiques essencials naturals de l’humà podrem derivar i saber quin és el seu objectiu natural a la vida, això és la felicitat. Quines són, per tant les característiques que defineixen l’humà fonamentalment? Segons l’esquema aristotèlic, principalment...