Astronomia

Evolució de l’astronomia

Des de temps immemorials l'home s'ha interessat en els astres, aquests han mostrat cicles constants i immutabilitat durant el curt període de la vida de l’ésser humà, el que va ser una eina molt útil per determinar els períodes d’abundància per a la caça i la recol·lecció o d’aquells com l'hivern en que es requeria d'una preparació per sobreviure als canvis climàticsadversos.
L'home primitiu en les seves observacions no podia explicar els canvis o transformacions ( les estacions, nit i dia, canvis meteorològics o climàtics...) que es produïen en el cel. D’allà va néixer la idea que en el firmament habitaven poderosos éssers (Déus) que influïen en el destí de l’home i que posseïen comportaments humans i per tant requerien l’adoració per rebre els seus favors oevitar els seus càstigs (supersticions).
Astronomia antiga

Durant aquests període de manera independent en diferents llocs va començar el desenvolupament de les matemàtiques i la geometria, eines que unides a l'observació celeste van permetre la determinació de fenòmens com ara: solsticis, equinoccis i fins i tot la predicció d’esdeveniments celestes com els eclipsis. Per a aquests motiu, esvan construir importants “observatoris astronòmics” primitius, alguns dels quals encara es conserven sent els més famosos Stonehenge a Anglaterra i Carnag a França.





Un dels primers en realitzar un treball astronòmic-científic va ser Aristarc de Samos qui va calcular les distància que separa la Terra de la Lluna i el Sol, a més va proposar un model heliocèntric del Sistema Solar en el qual, comel seu nom ho indica, el Sol és el centre de l'univers, al voltant del qual giren els astres incloent la Terra.

L'astronomia antiga té la seva màxima expressió en el desenvolupament de la teoria geocèntrica exposada en les obres de Claudi Ptolomeo. En el sistema ptolemaic la terra és el centre de l'univers i la lluna, el sol, els planetes i les estrelles fixes es troben en esferes de vidregirant al voltant d'ella; per explicar el moviment diferent dels planetes va idear un particular sistema en el qual la Terra no estava al centre exacte i els planetes giraven en un epicicle al voltant de la línia de la seva òrbita o esfera. Com que el planeta gira al voltant del seu epicicle fa que a vegades s’allunyi de la Terra i després s’acosti, aquest mecanisme explicaria el moviment retrògraddels planetes. Aquest model, amb tot i els seus complicats epicicles va ser acceptat per molts segles principalment per donar-li als humans una supremacia a l'univers.


Altres estudis importants durant aquesta època van ser: determinació de la mida de la Terra, realització del primer catàleg estel·lar, desenvolupament d'un sistema de magnituds estel·lars basat en la lluminositat aparent de lesdiferents estrelles, determinació del cicle de Saros per a la predicció d’eclipsis, entre d’altres.

Astronomia medieval

Durant l'Edat Mitjana, període també conegut com el de l’obscurantisme religiós, l’astronomia no va ser aliena a l’estancament que van patir les ciències i arts. Durant aquest llarg període va predominar el llegat Ptolemaic de sistema geocentrista recolzat per l’església degutessencialment que aquest era d’acord amb les escriptures en les quals la Terra i l'home són els centres de la creació divina.
Durant aquest desafortunat període obscurantista, van ser els àrabs els qui van continuar els estudis astronòmics aportant treballs importants i que tindrien posterior repercussió en l'astronomia occidental: van traduir el Almagesto; van donar nom i van catalogar moltesestrelles. Dins dels seus principals exponents es troben Al-Batani (858 - 929), Al Sufi (903 - 986) i Al-Farghani (805 - 880), una autoritat en el sistema solar.

Astronomia moderna
Renaixement

Nicolás Copérnic reprèn les idees heliocentristas i proposa un sistema en el qual el sol es troba immòbil al centre de l'univers i al seu voltant giren els planetes en òrbites amb “moviment perfecte” és a...