David Mamet Veritat I Mentida

Alícia, quan era al país de les meravelles, pregunta al cuc quin camí ha d’agafar, i el cuc li respon preguntant-li on vol anar. Aquesta és la pregunta que us heu de fer. Enfrontar-se al món és valent. Mireu cap enfora en lloc de mirar cap a dins i enfronteu-vos al món, al qual us haureu d’enfrontar de tota manera; és possible que no guanyeu cada dia, però això us permetrà viure com a adults. Lavostra arma principal i més important és el sentit comú.

Les millors interpretacions rarament es reconeixen. Per què? Perquè no dirigeixen l’atenció a si mateixes, i no busquen res, com qualsevol heroisme real, són simples i sense pretensions, i semblen sortir de l’actor d’una manera natural i inevitable. Estan tan fusionades amb l’actor que les acceptem com una cosa que no té res a veure ambl’art.

David Mamet, Veritat i mentida

Encara que en molts moments de la lectura m’he sentit insegura, poca cosa i una inculta sense paraula per contradir a un dramaturg i director com és David Mamet, m’he pres la llibertat de criticar-lo i expressar les meves discrepàncies obertament, sense gaires miraments. No tinc pas la intenció d’anar de llesta, se que el meu criteri no es pot comparar ambel seu, però aquí teniu la meva opinió. “L’actor és a l’escenari per comunicar l’obra al públic. [...] Per fer-ho, necessita una veu potent, un bona dicció, un cos dúctil i ben proporcionat i una comprensió rudimentària de l’obra.” Pàg. 18 Estic d’acord amb Mamet que és molt important concentrar-te amb l’objectiu, amb la fi, i no pensar en res més que sigui transmetre al públic. Quan deixesd’ocupar-te de tu, fas que la teva feina sigui interessant per als altres, que és en el fons el que volem aconseguir amb el teatre. Quan et preocupes de com estàs tu per intentar arribar als altres comets el gran error de pensar en tu, i no únicament en els altres. “Això és el que fa una persona amb un objectiu viu: deixa de prestar-se atenció a si mateix i la posa en la persona de qui vol aconseguiralguna cosa.” Amb això estic completament d’acord, com acabo d’explicar; i és més, molts dels exercicis amb els que he après més han estat la brúixola, la broma... en els quals era l’altre era l’única cosa que t’importava i tu deixaves de pensar que fer, ja que el teu objectiu era tan físic i clar que el teu cos instintiva i orgànicament ja s’adaptava a les circumstàncies. Crec que és imprescindibleconcentrar-se en la intenció, i que igual que en la vida real, l’emoció sortirà per si sola en el moment que hagi de sortir. Per aquest motiu considero tan complicat el fet d’haver de “reproduir emocions” al teatre, perquè en el fons, el que ha de fer un actor és explicar un determinat missatge i no preocupar-se de les emocions. “Oblideu les veus estranyes, agafeu el vostre peu i parleu en veualta encara que us faci por.” Pàg. 43 De que ens serveix, a l’escola, treballar les emocions? Tothom sap emocionarse, només cal una situació escrita o pautada i l’actor es deixa portar, igual com ho fa a la vida real, quan dius t’estimo no tens el mateix objectiu que quan preguntes quina hora és, per tant l’emoció i la interpretació varien de manera inconscient, immediata i orgànica. “Afegir emoció auna situació que no l’ha creat orgànicament és mentir.”Pàg. 97 Per una part, considero que si seguim tota la teoria de Mamet, està claríssim que el que hem de fer és no emocionar-nos artificialment; de fet jo en tot moment he estat defensant la seva opinió en aquest sentit; però si et poses a pensar en la realitat, i no amb la idealització del teatre, te’n adones que el que no pots fer és recitarel text d’una manera plana i sense gens d’emoció; per tant, si en el moment d’actuar no et surt cap emoció, no estàs prou implicat, hauràs d’intentar expressar alguna emoció, per tal de transmetre el que estàs dient. “És millor perdre una rialla, un , un moment, una pausa, que afegir un engruna a la per assegurar-nos que el públic ho entendrà.” Pàg.129

Jo no se si estic del tot...