El Fedó

EL FEDÓ Marta Tejada
El Fedó, diàleg escrit per Plató, narra les últimes hores de Sócrates. El tema principal és la immortalitat de l’ànima, argumentant sobre la preexistència de l’ànima amb respecte el cos i sobre la seva immortalitat.
En el Fedó no s’enfronten persones, sino doctrines i la funciódels interlocutors és buscar la verdadera. El diàleg ens mostra les raons per les quals el filòsof no ha de tenir por a la mort, sino que la de rebre amb alegria perquè no solament existeix una vida més enllà, sino que existeix una llei còsmica que premia o castiga les ànimes segons el seu comporatment en aquest món. Prèn com a base per a tot el diàleg i per fer la seva filosofia a una figuradestacada en el seu pensament: Sócrates. El missatge del diàleg és doncs com cercar la veritat com la primera feina de l’ésser humà.
L’escena transcorre a Fliunt, un conegut centre pitagòric. El diàleg comença quan Equècrates, un pitagòric de la ciutat de Fliunt pregunta a Fedó de Elis si va estar present el dia de la mort de Sócrates. Com que la resposta és afirmativa li demana que li expliqui lesseves últimes hores i els amics que el van acompany. Fedó accepta i explica com testimoni principal aquest últim dia de Sócrates dirigint-se a un grup de pitagòrics. Altres personatges que apareixen són Simmias i Cebes, interlocutors de Sócrates en el diàleg que es desenvolupa a la seva cel·la. Cebes, més lògic que Simmias, és més desconfiat i en canvi és Simmias qui no acaba d’estar conveçut alfinal del diàleg. Sócrates és el principal protagonista i apareix com un gran home que emprèn el viatge definitiu i ofereix als seus alumnes raons per les quals han de preservar la pràctica de la filosofia.
El relat de la conversa està dividit en dues meitats: en la primera part hi ha una introducció en la qual es destaca que el filòsof no ha de témer a la mort, ja que el cos és un impediment per alconeixement, encara que matisa que ningú es pot suïcidar perquè som propietat dels déus i acaba amb l'explicació de les lleis de la destinació, que estableixen un sistema de recompenses i càstigs. La vida en l'univers depèn del continu cicle de les ànimes que es van encarnat successivament en diversos éssers humans o animals segons les faltes o bona conducta en aquesta vida. En aquesta part estroben les dues primeres demostracions de la immortalitat de l'ànima:

1. el cicle etern dels contraris: existeix un cicle etern en el qual les ànimes passen d'aquesta vida a la vida en el més enllà i els vius neixen dels morts, així com els morts van ser vius prèviament; si això és veritat ,ningú pot dubtar de la immortalitat de l'ànima i ho trobem en la llei per la qual els contraris neixendels contraris, així si la mort és l'oposat de la vida i sorgeix d'aquesta, la vida sorgirà de la mort, com el despertar del dormir i al revés, pel que els vius neixen dels morts i les seves ànimes són les dels morts. En el cicle de la vida són les mateixes ànimes les quals es reencarnen.
2. per la teoria del coneixement com record: L'ànima, segons Sócrates, ha contemplat les idees en un momentposterior i el coneixement en aquest món consisteix a recordar aquell contacte. Segons això es confirmaria la preexistència de l'ànima abans de néixer en la forma humana. Sócrates fa aquí una exposició de la teoria de la reminiscència i evoca la idea d'igualtat que ens permet conèixer els objectes iguals en aquest món. Hem d'haver rebut el coneixement de les Idees de Bellesa, Bé etc... abans d'havernascut i ara ho hem recordat a través de les percepcions ja que ho havíem perdut. Queda demostrat que l'ànima existeix abans del naixement, però no que segueixi existint després de la mort.
Sócrates fa al·lusió també al fet que les ànimes que es separen impures del cos vaguen i es veuen igualment lligades als caràcters de la seva anterior vida. Explica que com el filòsof desitja que la seva...