ESTILOS DE VIDA, RIEGOS Y CONSTRUCCIÓN SOCIAL. CONCEPTOS SIMILARES Y SIGNIFICADOS DIFERENTES

ESTILOS DE VIDA, RIEGOS Y CONSTRUCCIÓN SOCIAL. CONCEPTOS SIMILARES Y SIGNIFICADOS DIFERENTES
La lectura del text de Menéndez, fa un anàlisi general de l’antropologia mèdica i l’epidemiologia, que penso que ajuda a situar d’una forma panoràmica, les diferents posicions que aquestes disciplines tenen a l’hora de tractar i enfocar els processos de salut, malaltia i atenció.
En aquest sentit,voldria exposar que tinc la sensació de que el discurs antropològic sobre la medicina, és poc conegut en l’actualitat, i que massa sovint, tendim a pensar que els estudis científics de la biomedicina, són els més objectius, “verdaders” i eficaços en el tractament de les malalties; oblidant que les persones, som éssers biopsicosocials i que les variables contextuals són determinants en la nostra vida.Treballo com a educador social en un centre de protecció de menors tutelats per l’administració, i en la meva tasca professional diària, m’he anat trobant amb una gran quantitat de casos mèdics que m’han sorprès, i que reflecteixen molt bé, aquesta diferència entre el diagnòstic biològic de la medicina, i el diagnòstic social que poden fer els professionals de disciplines més relacionades ambles humanitats.
A llarg del meu recorregut professional en l’educació social, la institució on treballo, ha entrat en fortes discussions amb els professionals del camp de la salut mental per qüestionar alguns tractaments i alguns diagnòstics de serveis com els del CSMIJ. Però el discurs científic està més valorat que les aportacions socials que fan els educadors, i generalment els tractamentsmedicalitzats dels psiquiatres, acaben imposant-se a “problemes” o dificultats que obeeixen més a condicions socials que no pas a condicions biològiques. Fins i tot, i amb un cert avergonyiment, he de confessar que als meus inicis professionals, ja sigui per ser novell, o per tenir adoctrinada l’eficàcia dels recursos biomèdics, no entenia tals qüestionaments i em deia: “si ho ha dit el psiquiatre,per què ho qüestionem?, ells saben millor com tractar-ho...”.
Malgrat que vivim en una època, un tant “colonitzada” pel discurs biomèdic, s’ha de tenir en compte que al principi, tal i com diu el text, en els segles XVIII i XIX, l’epidemiologia es desenvolupava al voltant de les malalties infectocontagioses, malalties laborals i toxicologies, reconeixent a més de les qüestions biològiques, elsfactors socials com a causes nuclears de les malalties. Però és a finals del segle XIX, amb el descobriment de les causes microbianes i les solucions tècniques biològiques, que es posa l’objectiu de l’epidemiologia, en les malalties infectocontagioses i en les solucions tècniques de caire biològic, focalitzant cada cop més, els estudis mèdics des de la perspectiva biològica, i relegant els factorssocials a variables de tipus secundari.
També s’ha de destacar que, la majoria de les investigacions epidemiològiques des de la perspectiva de les ciències socials i antropològiques, han estat més relacionades al camp psiquiàtric, a les malalties tradicionals i a la denominada “desviació social”. A més, s’ha de dir que aquestes aportacions de les ciències socials a l’estudi de les malalties, haestat més aviat de tipus descriptiu i interpretatiu, descuidant majoritàriament, els aspectes de caire patològic. De fet, en aquest sentit, la lectura de Byron Good, explica que els estudis humanistes de la mort, per a posar un exemple, han estat més treballats en relació a la descripció dels rituals funeraris, que no pas en l’estudi de l’aflicció i el recull de relats i vivències subjectives sobrela tristesa de perdre un ésser estimat.
Una de les qüestions més importants que apareixen en la lectura de Menéndez és que, malgrat que entre les dues disciplines s’han donat uns processos de convergència, aquestes coincidències, han sorgit de la necessitat de construir enfocaments estratègics davant de problemes que són considerats prioritaris com: el control de la natalitat o la desnutrició...