Filosofia

René Descartes



1. Finalitat de la filosofia.

Descartes vol trobar un fonament segur tant per a la la ciència com per a la filosofia, per això confia en la raó com a font de coneixement vàlid i pren la matemàtica com a model de saber rigorós. Descartes dóna per suposada la unitat de tot el saber:

2.Formulació del métode.Regles del Mètode:

1ª regla: Evidència. És vertadera tota idea coneguda de forma clara (directament) i distinta (no pot ser confosa amb cap altra idea). Aquesta definició és el criteri de veritat.

2ª regla: Anàlisi. Cal dividir les dificultats en tantes parts com sigui possibe.

3ª regla: Síntesi. Cal reunir els element simples de què hi hagi certesa de llur veritat per anar ascendintfins al coneixement dels més complexos.

4ª regla: Enumeració. Cal evitar d’ometre res.

Activitats intel·lectuals:
— Intuïció: coneixement clar i distint d’una idea.
— Deducció:operació intel·lectual a través de la qual a partir d’una idea vertadera se n’arriba a una altra sense confusió.

3. Regles de la moral «per provisió».

R. Descartes és qui de manera més clara (i més unànimementreconeguda) representa la filosofia de la Modernitat: la raó ha de cercar una veritat certa, totalment indubtable. Però mentre això no s'assoleix, la vida continua, són precises, doncs, algunes «regles moral per provisió» (Discurs del Mètode, iii).

1ª màxima: «obeir les lleis i els costums del meu país» simplement perquè és on ha de viure i perquè és prudent «i el més útil regir-me segonsaquells amb qui havia de viure»; tot prenent com a guia «les opinions més moderades i allunyades de l’excés que fossin comunament ademeses en la pràctica pels més assenyats d’aquells amb qui havia de conviure». Aquestes opinions són «les més moderades i les més còmodes en la pràctica». Descartes recull, així, la idea aristotèlica del «terme mig» que s’allunya de l’error i del vici. Un dels «excesos»que s’han d’evitar són «aquelles promeses amb les quals retallem alguna cosa de la pròpia llibertat».

2ª màxima: la fermesa i la determinació, és la més important, «ésser el més ferm i decidit possible en les meves accions», tot abandonant les incerteses que aturen l'acció: «això tingué la virtut d'alliberar-me de tots els penediments i remordiments que solen agitar les consciències d'aquellsesperits febles i vacil·lants que es deixen dur inconstantment a practiar com a bo allò que després consideren dolent».

3ª màxima: autodomini: «procurar vèncer-me a mi mateix més aviat que a la fortuna, i canviar els meus desigs més aviat que l’ordre del món, i en general acostumar-me a creure que no hi ha res que estigui en el nostre poder sinó els nostres pensaments». Es tracta que l’entenimentguiï la voluntat, la qual «s’inclina per naturalesa a desitjar sinó les coses que l’enteniment li presenta d’alguna manera com a possibles» Aquesta màxima remet a l’Estoïcisme (Epictet, Sèneca) i també a Sant Ignasi de Loyola.

4ª màxima: l’elecció de vida, com a conclusió, Descartes decideix dedicar tota la seva vida a «cultivar la raó i avançar tant com pogués en el coneixement de la veritat».Aquí Descartes dóna per suposat que «Déu ha donat a cadascú llum per distingir el ver del fals», i recull matisadament l’intel·lectualisme socràtic, ja que «n’hi ha prou de jutjar bé per obrar bé».

4. Aplicació del dubte metòdic.

Es tracta de posar en dubte tots els coneixements que hom té a fi d’esbrinar quins són certs i d’eliminar-ne els obscurs.

— Respecte al coneixement sensorial(dubte sobre l’existència del món extern).
— Respecte als raonament (dubte sobre el coneixement intel·lectual).
— Respecte a l’estat de somni o de vigília.
— Hipòtesi del “Deus deceptor” (en les Meditacions Metafísiques).
— Hipòtesi del “geni maligne” (en el Discurs del Mètode).

5. Intuïció de la primera veritat.

“je pense, donc je suis”, “cogito, ergo sum”, “sum cogitans”, “penso,...