historia del periodisme

a ser un diari “de tota la vida”». Carles S. COSTA: «Punt Diari, Nova concepció de la premsa comarcal», L'Hora, 5, 1979.


ABSÈNCIA DE PUBLICACIONS PERIÒDIQUES GENERALS

A més del fracassat setmanari Tele/estel, cal constatar que no hi en tot el període un intent professional de realitzar un setmanari de difusió general. Ni Canigó (Figueres, 1954) ni Presència (Girona, 1966) assoleixen elsobjectius de convertir-se en els setmanaris que Catalunya necessita. El primer, malgrat que arriba fins a Barcelona, per la seva concreta orientació nacionalista, i el segon per la localització del seu contingut gironí. I calia, malgrat que el mercat no fes una demanda exigent, que els setmanaris sortissin al carrer. No serà fins ben entrada la dècada dels anys setanta que els setmanaris floriran.D'humor, com La Pipa de'n Roc (Mataró, 1978) i Amb potes roses (Barcelona, 1979); polítics, com Treball (Barcelona, 1936), L'Opinió socialista (Barcelona, 1978), etc.; d'informació general, com L'Hora (Barcelona, 1979); d'esports, com Esports Blaugrana (Barcelona, 1979); juvenils, com Rodamón (Barcelona, 1978); genèrics, com L'Esplai (Barcelona, 1979); tota la premsa nova de caire comarcal:L'Hora Nova (Figueres, 1977), Poble Andorra (Andorra, 1974), El 9 Nou (Vic, 1978), Regió-7 (Manresa, 1978), Tothom (Vilafranca del Penedès, 1969), etc. Un conjunt actual de gairebé una quinzena de setmanaris, que si bé no són la situació òptima, car hi ha unes cinquanta ciutats catalanes importants que poden mantenir amb dignitat un setmanari, veiem que són una insignificant minoria de les que disposend'aquest servei informatiu i cultural.

En conjunt, tot i que la situació no és desesperant, no arriba a les fites pràctiques de normalitat desitjables. Un exemple que sempre ha sortit i encara cueja en els col·loquis de les conferències, com a la darrera que vaig fer a Andorra al Cercle de les Arts i les Lletres (27 d'abril del 1979), és el del frustrat setmanari Arreu, que amb una vidamolt curta, del número zero (l'octubre del 1976) fins el número 23 (el març del 1977) despertà la necessitat de disposar d'aquesta eina que és el setmanari català d'informació general.

A la declaració de principis datada l'11 de setembre del 1976 i publicada al número zero, de promoció, del qual se'n féu la distribució gratuïta de vuitanta mil exemplars, podem llegir: «Arreu s'esforçarà perposar l'accent i donar suport a les lluites de les classes populars, dels sectors més marginats per l’actual sistema polític, de la vida de les Comarques, i del poble en general, que considerem protagonistes de la lluita històrica contra el feixisme i la garantia màxima d'una futura convivència democràtica, així com la força que ens empeny cap al socialisme en la democràcia. Arreu aspira areflectir els diferents modes de viure i els diferents projectes de futur que conviuen a Catalunya. Arreu lluitarà per garantir en el futur l'hegemonia de les classes populars presents a Catalunya d'acord amb el nostre concepte de nació».

Josep M. Huertas afirma, el juny del 1972 a Cuadernos para el Diálogo, en el seu article sobre «Porqué mueren las revistas en catalán», que ja no són només elsobstacles de caire administratiu, les limitacions legals, els factors repressius i condicionants, els factors que funcionen com els elements destructors de la premsa catalana. Durant la dècada dels seixanta i bona part dels setanta, amb la bona voluntat i els diversos articles de la Llei de Premsa com el 2, o el 29, o d'altres, el sistema establert de la repressió envers la cultura catalana entenia prou. Semblava que Madrid no hagués de fer res perquè les publicacions catalanes -amb estructura professional i distribució superior a l'habitual d'aleshores- s'ensorressin soles. Tota la problemàtica, l'economia, l'administració... semblava vedada a les revistes que naixien amb bona voluntat i morien amb l’aquiescència col·lectiva. El cas de Patufet, nascut per la força dels editors Baguña,...