Jesus Mosterin: La racionalitat

SIGUEM RAONABLES
La racionalitat -en el sentit en què aquí l’entenem- no és una facultat, sinó un mètode. I l’aplicació del mètode racional pressuposa certes facultats. Però cap facultat no garanteix que s'apliqui el mètode racional. I si bé només té sentit qualificar de racional o irracional la conducta d'éssers intel·ligents, segons que utilitzin o no la seva intel·ligència d'acord a lesnormes del mètode racional, cal reconèixer que la més viva de les intel·ligències és perfectament compatible amb una crassa irracionalitat.
La racionalitat es predica de les nostres creences i opinions, per una banda, i de les nostres decisions, accions i conducta, per l'altra. Anomenarem racionalitat creencial aquella que es predica de creences i opinions, i racionalitat pràctica, a la que espredica de decisions, accions i conducta. I comencem la nostra consideració per la primera d'aquestes dues facetes de la racionalitat, és a dir, per la creencial.
Racionalitat creencial
Podem creure que conduir un automòbil en estat d'embriaguesa és perillós i també podem creure que conduir un automòbil en dimarts és perillós. Molts de nosaltres ens sentirem inclinats a qualificar la primeracreença de racional i la segona d’irracional. ¿Quina és la diferència entre ambdues creences que justifica aquesta qualificació contraposada? Si, com hem dit abans, la racionalitat és un mètode, la diferència consistirà en el fet que la primera opinió -conduir en estat d'embriaguesa és perillós- s’assoleix mitjançant l'aplicació del mètode racional, i la segona -conduir en dimarts és perillós- no.
Sise'ns ofereix a la nostra consideració una idea qualsevol, anomenem-la A, per abreujar, podem acceptar A com a vertadera, o podem rebutjar A com a falsa, o podem no pronunciar-nos respecte del seu valor de veritat, adoptant una actitud dubitativa o indiferent pel que fa a A. En el primer cas, és a dir, quan assentim a A o acceptem A com a vertadera, diem que creiem o opinem que A. Esta clar queaquest no és pas l'únic ús que fem d'aquests verbs, però és el que aquí ens interessa.
Si creiem que A i, a més a més, es dóna que és veritat que A, diem que encertem que A. Però, evidentment, podem creure -i moltes vegades creiem- sense encertar.
Per poder dir que sabem que A sembla que han de ser satisfetes almenys tres condicions: 1) que creguem que A, 2) que sigui veritat que A, i 3) que lanostra creença que A es trobi adequadament justificada. Les dues primeres condicions del saber són les mateixes que definien l'encertar. És a dir, quan sabem, sempre encertem. Però no a l'inrevés. Podem encertar sense saber, podem encertar per casualitat, per sort o per xamba. És precisament la tercera condició del saber la que exclou l'encertar per casualitat, ja que exigeix que per saber que Ala nostra creença que A ha d'estar adequadament justificada, o, dit d'una altra manera, nosaltres hem d'estar justificats en creure que A. Tanmateix, creure que A i que la nostra creença que A es trobi justificada no són suficients tampoc perquè puguem dir que sabem que A; per a això és necessari, a més a més, que sigui veritat que A. És a dir, no podem saber que A, si A és falsa. I, atès que ladeterminació segura i indubtable del valor de veritat d'una idea és freqüentment impossible de portar a la pràctica, resulta que el concepte de saber és un concepte poc operatiu i poc manejable. Un concepte relacionat amb ell, però més operatiu i manejable, pot ser precisament el concepte de creença racional.
Del concepte de creença racional exigim tot allò que exigíem del concepte de saber,excepte la veritat de la idea creguda o sabuda. Així, doncs, direm que creiem racionalment que A si 1) creiem que A i 2) estem justificats a creure que A. El que no exigim és que A sigui vertadera. Per tant, ens serà possible determinar si la nostra creença que A és racional o no, fins i tot sense saber si A és vertadera o no, ja que n'hi ha prou amb examinar la nostra creença i la justificació que...