PALAU DE LA M SICA CATALANA

Judit Camps Pago
PALAU DE LA MÚSICA CATALANA

Fitxa tècnica:
- Nom: Palau de la música catalana
- Autor: Lluís Domènec i Montaner (Barcelona, 1850- 1923)
- Cronologia: 1905-1908
- Tipologia: Auditori
- Materials: ferro, vidre, ceràmica i maó
- Estil: Modernista
- Localització: Barcelona


Context històric:
Al llarg del segle XIX, es va desenvolupar a Europa el fenomen de la revolucióindustrial, el qual a finals del segle XVIII havia començat a Gran Bretanya. Aquest procés va ser la base d’un progrés econòmic que comportarà profundes transformacions de la societat de l’època.

A l’Estat Espanyol, Catalunya es la màxima exponent juntament amb el País Basc pel que fa el desenvolupament industrial, ja que en aquets territoris la burgesia va apostar per un nou model de vida com ésintroduir la industrialització a les zones. Això va comportar transformacions socials, econòmiques i polítiques a la societat.

Pel que el modernisme, a Catalunya és l’estil artístic acceptat per una burgesia, especialment a Barcelona que va ser la ciutat més important del moviment d’Europa que no era capital d’un Estat. S’hi van construir cases, palaus i parcs amb la finalitat d’embellir la ciutat ifer-la despuntar a nivell estatal i europeu. El seu representant més important van ser Lluís Doménec i Muntaner.


Autor:
Lluís Domènech i Montaner va ser un dels arquitectes més representatius del modernisme català. També era historiador de l’art i polític. Va presidir l’assemblea de la Unió Catalanista quan es van redactar les Bases de Manresa. Va dissenyar diversos edificis de l’Eixample deBarcelona, on va aconseguir la integració de l’arquitectura i les arts decoratives. Els seus edificis combinen la tradició i amb la modernitat, utilitzant l’estructura de ferro i de vidre. Va dissenyar edificis com la la Casa Ametller o el conjunt de l’Hospital de Sant Pau.
Anàlisi formal:

El Palau de la Música Catalana és una de les joies arquitectòniques modernistes més interessants i importantsde la ciutat de Barcelona. L’edificació queda integrada dins els carrers estrets de la ciutat vella, concretament ala cantonada on es creuen els carrers Sant Pere més Alt i Amadeu Vives. Destaca, per les seves formes i colors sorprenents. L’edifici es va aixecar sobre un solar irregular, que havia quedat lliure dins la trama urbana. Per això la seva planta és irregular i lleugerament trapezoïdal. Ala part més estreta d’aquest trapezi hi ha l’escenari. La resta de l’edifici està ocupada per l’auditori, l’entrada i les oficines. La sala de concerts és concebuda com un espai únic, és com una caixa de vidre d’una sonoritat excel·lent. Això es deu a una opció estructural, tot i que des de fora no ho sembla, és un dels exemples d’arquitectura del ferro, per tant es van poder estalviar els mursde càrrega.

L’edifici presenta dues façanes de maó vist vermell, amb arcades a la planta baixa i una tribuna coronada per arcs apuntats i decorada amb columnes de rics mosaics de motius florals als capitells i busts escultòrics de músics. La façana presenta una gran unitat on el trencadís del recobreix les columnes i les taquilles originals. A la part superior de la façana apareix una formaovoide coberta de trencadís i decorada amb l’escut de Catalunya i la creu de sant Jordi (una clara referència a la pàtria catalana).
L’edifici es tanca amb un àtic decorat amb mosaics de Lluís Bru, i una cúpula a la terrassa. L’aspecte més rellevant a l’exterior és el grup escultòric de la cantonada de Miquel Blay, titulat Al·legoria de la cançó popular catalana. Aquest grup està dedicat a la cançópopular. Sobre un fons d’element vegetals, una dona jove personifica la cançó catalana, que presideix un grup de figures masculines (ancià, nen, pagès i mariner) i femenines (ciutadana, àvia, pagesa i nena). La figura de sant Jordi corona tot el conjunt. a la confluència de les dues façanes.

L’espai interior es divideix en tres parts ben diferenciades: els accessos, on se situen dues escales...