Rachels, "Introducción a la filosofia moral"


Jeames Rachels, “Introducción a la filosofia moral”
4. Depende la moral de la religión?
Anna Navarro i Serra

Amb freqüència atribuïm a sacerdots i caps religiosos el caràcter de “bons moralistes”. De fet, encara avui dia, en moltes regions se’ls veu com el principal punt de suport a l’hora de resoldre conflictes ètics. La moral sempre ha anat de la ma de la religió, doncs sembla que si,en aquest sentit, adoptem un altre punt de vista, el món se’ns presenta quelcom fred i mecànic.
Cap al 1902, Bertrand Russell ,en el seu assaig “La religió de l’home lliure” , digué que “les reaccions que experimentem no són més que el resultat de disposicions casuals dels àtoms, i per molt que creguem en la nostre genialitat, tot acaba morint i quedant-se en no res”. A aquestes afirmacions capfilosofia podria rebutjar-les, tot i deixar-nos en un estat força angoixant. En gran part, si existeix la religió és per ajudar-nos a sortir de tal situació.
La religió ens proporciona protecció. El món es mou d’acord amb els propòsits de Déu, que és savi i bondadós, i això ens fa sentir més segurs. A més, si és Déu qui imposa les lleis, la moral hauria de ser producte diví de maneranecessària.
En vista d’aquest fet alguns teòlegs crearen “La teoria del mandat diví”, que afirma que “allò moralment correcte” equival a “el que dicta Déu”.
La “La teoria del mandat diví” soluciona de primera ma certs conflictes, com ara el problema de l’objectivisme de l’ètica. A més, la pregunta “per què he d’actuar moralment?” queda també resolta gràcies a l’existència del càstig diví (si no has fetel bé, el dia del judici final seràs condemnat). Així i tot, aquesta hipòtesis presenten contradiccions importants, i el primer en notar-ho va el filòsof antic Plató. Al seu diàleg “L’Eufitrió”, Sòcrates hi fa la següent pregunta: “La conducta és correcte perquè així ho manen els deus, o els deus la manen perquè és correcte?” . Si la primera d’aquestes afirmacions fos certa, (la conducta éscorrecte perquè així ho manen els deus) diríem, per exemple, que ser sincer està bé simplement perquè Déu ens ho mana. En aquest cas, podria ser que en comptes de la sinceritat hagués predicat alguna cosa com la mentida, aleshores mentir seria alguna cosa correcta. La sinceritat no era correcta abans que Déu la ordenés, per tant els seus manaments serien completament arbitraris. Si per contra, ensagafem a la segona afirmació de Sòcrates “els deus manen la conducta perquè és correcta” cal abandonar per força la concepció teològica clàssica d’allò “bo” i allò “dolent”, ja que existiria un criteri ètic més enllà de Déu.
Gràcies -en part- als problemes esmentats, no és aquesta la teoria dominant pel que fa al cristianisme. San Agustí i altres pensadors s’agafaren, més aviat, a la “teoria del dretnatural”.
Aquesta hipòtesi d’origen grec contempla el món com una mena de mecanisme ordenat de forma racional; llavors, tot en la natura tindria un propòsit. Qui més desenvolupà aquesta visió va ser Aristòtil. Segons ell, hi hauria quatre preguntes que caldria fer-se a l’hora d’intentar entendre qualsevol cosa: “Què és?”, “De que està feta?”, “Com va arribar a existir?” i “Per quèserveix?”. Sembla força obvi que qualsevol objecte creat per nosaltres té un propòsit determinat,

([...] artefactos como los cuchillos tienen propósitos, porque el artesano tiene en mente un propósito cuando los hace [...]1) però, segons aquesta suposició, allò creat per la natura també té una finalitat. Per exemple, si tenim dents és per mastegar2. A més, se suposava que aquestes normes estavenordenades dins d’una jerarquia encapçalada, òbviament, per l’home, que es troba al cim de la creació (La lluvia existe para las plantas, las plantas existen para los animales y los animales existen, por supuesto, para el hombre, cuyo bienestar es el propósito de todo este ordenamiento.3).
Com ja hem dit abans, els pensadors cristians posteriors s’agafaren fortament a aquesta teoria. Només en feren...