Reinaxença i moviment cultural popular

Renaixença i moviment cultural popular
Segons ens explica J. Molas1, de les capes populars en van sorgir les classes destinades a ser les més dinàmiques del món: la burgesa i l’obrera. El moviment de la Renaixença es consolida al voltant de la burgesia culta catalana conservadora, mentre que el moviment de cultura popular tradueix els interessos d’una classe treballadora que acaba sentrepublicana, federal i laica. Els primers tenien els suport d’institucions tan importants com la Universitat de Barcelona, l’Ateneu, l’Acadèmia de les Bones Lletres i, sobretot dels Jocs Florals; els segons no disposaven de centres institucionalitzats per organitzar i impulsar les creacions artístico-literàries i només tenien a disposició societats recreatives, cooperatives, casals i associacionsreligioses. El mateix Molas ens parla de la relació d’oposició en el desenvolupament d’ambdós moviments, al marge d’algunes col·laboracions.
I si bé és cert el que diu, no hi aprofundeix com ho fa Josep M. Fradera2, que parla de confrontació, pugna, distància i fins i tot d’una franca hostilitat. La literatura culta renaixentista s’establí sobre la literatura popular en llengua catalana i li manllevà partde la inspiració a la seva poesia, optant per un tipus molt determinat –la que encaixava amb els supòsits de la seva opció literària– i rebutjant l’altra. En definitiva, recolliren i publicaren la poesia popular que havia passat pel seu sedàs ideològic. Era difícil encarar-se al món popular i tractar de dominar-lo, per tant una possibilitat era integrar-lo: la llengua de les classes subalternesels era retornada per la burgesia intel·lectual associada a uns valors simbòlics i d’identificació molt diferents –o que abans no tenia– . La pràctica literària culta s’orientà en tres direccions: poesia –la columna vertebral– , teatre dramàtic i historiografia, tot i que a poc a poc s’anaren introduint la novel·la, l’assaig i la crítica; per la seva banda, la cultura popular es refugiava en zonesrurals, d’on en van sorgir noves formes de cançó, representacions teatrals i parateatrals, se’n va manipular el sainet, s’introduïren el melodrama i la sarsuela i es desenvoluparen la premsa i la novel·la.
L’autor del text ens parla, sense aprofundir-hi massa, de l’intent –en tots els camps de creació– de recuperar i definir una consciència diferencial catalana i de l’esperit que s’imprimí enles manifestacions culturals. Es buscaren senyals d’identitat, en el passat i en la tradició popular, i així s’elaborà la doctrina del seny. Un cop recollida la gran massa d’idees i ideals, els escriptors es van encarregar de divulgar-ho mitjançant la poètica.

1Joquim Molas, “Cultura Catalana durant el segle XIX”, dins Joan Salvat, Josep M. Salrach (dir.), Història de Catalunya, V, Barcelona,Salvat, 1979, 178-191.
2Josep M. Fradera, Cultura Nacional en una societat dividida. Patriotisme i cultura a Catalunya (1838-1868), Barcelona, Curial, 1992, 146-161.
S’acostumava a utilitzar el castellà en totes les operacions –la diglòssia era absoluta–, però un grup de poetes descobriren la llengua catalana com a senyal d’identitat i la convertiren en l’element de cohesió del moviment renaixencista.Tanmateix, fins els anys 30 –gràcies a Aribau primer, i Rubió i Ors després– no començà a adquirir connotacions simbòliques. El poema d’Aribau es convertí en un elogi a la llengua i l’identificà amb la pàtria.
Així, els escriptors intentaren conscienciar tothom de la viabilitat social i cultural de la llengua, com també de crear uns models depurats de llengua, un d’arcaic i un de més flexible–cap dels quals acabà de funcionar– ; van completar les investigacions realitzades per la Il·lustració sobre els clàssics medievals, lèxic, gramàtica i ortografia; i per últim, intentaren trobar per a la llengua un lloc dins les admeses internacionalment.
Ens en dóna més detalls Joan-Lluís Marfany3 en una miscel·lània d’homenatge al mateix Molas, on parla d’una societat en plena alteració i de la...