Segona llengua

1. INTRODUCCIÓ
Aquest llibre no és fàcil d’analitzar, ja que avui en dia encara s’estan fent estudis de l’aprenentatge de la segona llengua. Principalment el que podem dir és que cal sempre reconèixer les diferències entre individus, la manera de com aprenen i els entorns en què es troben. Per aquest mateix motiu, hem de recordar que el mestre exerceix un indispensable paper enl’ensenyament-aprenentatge.
Tots els nens tenen el seu procés d’aprenentatge, passant per diverses etapes segons els contactes de socialització. Cada nen té la seva pròpia llengua materna, i a partir d’aquí adquireix una segona en anys posteriors. Aquesta llengua que s’adquireix més endavant, pot ser una segona llengua (L2) o una llengua estrangera (LE), segons el seu entorn i les circumstàncies de la sevaadquisició. Tot i sabent això en moltes ocasions les diferències són molt poques i l’aprenentatge de les llengües es continua fent amb la mateixa metodologia.
El paper del mestre adquireix més importància quan lliga l’aprenentatge amb la cultura, sabent així que aquest lligam és indispensable. La seva tasca cobreix aspectes i interessos de diferents tipus, la influència de l’entorn i la llengua queensenya. També ha de saber que a l’aula es pot trobar amb una gran diversitat de personalitats, que cal que gestioni bé, per exemple segons la seva actuació li permet conèixer als alumnes més extrovertits i més introvertits. Així que amb l’explicació d’aquest llibre, hem pogut esbrinar diferents metodologies i enfocaments d’aprenentatge de la segona llengua, gràcies a la interacció del mestre. Senseoblidar-nos de la importància de la comunicació, de la participació activa o de les interaccions entre ells mateixos i el mestre. Facilitant l’aprenentatge i adquirir la llengua meta.
Com a frase final podríem dir: La segona llengua permet als alumnes dotar-se de més destreses comunicatives i obrir les portes a la comprensió d’altres formes de vida.

2. RESUM I MAPES CONCEPTUALS PER CAPÍTOLS2. 1 CAPÍTOL 5. L’ENFOCAMENT COMUNICATIU. PROPOSTES DIDÀCTIQUES:
Introducció
L’enfocament comunicatiu és un corrent metodològic que neix als anys 70 i entén el concepte de llenguatge com a comunicació. No és un mètode en si, sinó una orientació general vers el desenvolupament de la competència comunicativa. L’aula és un marc de comunicació on el llenguatge és al mateix temps, objecte i einad’ensenyament-aprenentatge. L’objectiu principal és assolir el desenvolupament de la competència comunicativa.

5.1. Disseny de programes i propostes didàctiques
Aquest corrent es caracteritza per la flexibilitat i variabilitat en les propostes front la rigidesa del model estructural anterior. Se centra en els aprenents i dóna molta importància a les característiques contextuals de la classe. Espreocupa per respondre a la pregunta: què sabrà fer l’alumne amb la llengua que aprèn? Les formes lingüístiques són els mitjans, no els fins de la pràctica lingüística. L’aprenentatge va més enllà de les regles i estructures del sistema gramatical, i ho fa amb el propòsit de comunicar-se. Trobem un punt de vista radicalment diferenciador respecte els mètodes estructurals, els quals són de caràctersintètic, on els alumnes han de sintetitzar, compondre missatges a partir de peces aïllades. El punt de vista analític, propi de l’enfocament comunicatiu, presenta la llengua en el seu conjunt, posant èmfasi en el significat.

5.1.1. Propostes curriculars
L’enfocament tindrà conseqüències que es veuran reflectides en la programació. Janice Yalden (1987):
• Programa estructural-funcional: elementsgramaticals i funcions lingüístiques.
• Programa amb una progressió estructural en un marc comunicatiu: cerca una fluïdesa comunicativa des del començament;
• Programa funcional: els objectius s’estableixen en termes de funcions comunicatives;
• Programa d’atenció variable: l’èmfasi varia a mida que es progressa: pràctica controlada dels aspectes formals, passant per un nivell intermig,...