Sociologia uoc

1. Ja des del món grec clàssic, el problema que planteja l’escepticsme enfront la veritat ens apunta a una espiral de la qual mai no podem sortir, ni ens permet saber quin és l’origen real de les coses. Si partim d’aquesta premissa, no deixarem de qüestionar-nos res, perquè res no té un origen, ni res és cert. Així doncs seguirem en un camí que no ens ha de portar a res més que a plantejar-nosdubtes rere dubtes. En conseqüència mai no podrem formular ni un criteri ni tindrem un resultat clar, ja que encavalcarem preguntes i respostes que formaran una cadena infinita.

Ancorats en aquestes afirmacions en contra de la seguretat del coneixement, els escèptics evolucionen i sospiten que existeixen imperfeccions i enganys en la ciència. Més tard, fins i tot arriben a relativitzar elllenguatge, sempre qüestionant-se i pressuposant la falsedat de les sensacions i percepcions enfront d’una suposada veritat que no sembla existir. Per tot plegat no sabem l’abast del coneixement, perquè ni tan sols podem saber si coneixem.

Com a reacció a l’escepticisme epistemològic sorgeixen dos planejaments, el fonamentisme i el coherentisme, que rebaten les bases de l’escepticisme. Ambdós tenenaproximacions pel fet que rebutgen els dubtes escèptics i construeixen les seves teories a partir d’axiomes als que succeeixen justificacions creïbles.

El fonamentisme es basa en la concepció sòlida del coneixement, al qual se li troba una justificació irrefutable. Aquesta base ferma, o veritat, serà el pilar principal al qual acompanyaran d’altres igualment irrefutables que suportaran el pes del’estructura pesant del coneixement.

Per contra, el coherentisme, tot i que defensa que el coneixement és justificat, estructura els seus fonaments de forma transversal. Així cadascuna de les creences, que no són irrefutables, dóna suport a la següent, de forma que no formen una cadena infinita de dubtes, si no que es construeix a partir de teories que es complementen i cohesionen. És a dirque les creences són justificades si són coherents amb la totalitat perquè precissament la seva justificació és la coherència mateixa.

Descartes (SXVII) ens mostra la mateixa fe en l’existència d’axiomes indubtables i provinents de la raó i ens diu que la raó és el propi fonament del coneixement. Segons les seves teories l’ésser humà ja neix amb unes idees predeterminades que li han de servir debase del seu pensament i raonament i que són anteriors a qualsevol experiència. El nom d’innatisme cartesià es deriva d’aquest pensament que considera atributs innats determinades idees. Per a ell queda exclosa de certesa la informació que ens arriba dels sentits, que sovint ens enganyen, i en conseqüència no poden ser la font del coneixement.

L’extrem oposat a aquest pensament el tenim enl’empirisme en el qual pensadors com Hume intenten fonamentar el coneixement apostant per la fiabilitat de la informació sensible. De fet són els sentits la via de connexió amb la ment i són els que a base d’experiències reiterades formen les idees, ja que la ment és com un foli en blanc en el qual escrivim el que els sentits ens dicten.

L’antagonisme entre aquests dos corrents l’equilibra Kant, quefa una síntesi d’ambdós fonamentant el coneixement en la informació dels sentits, però condicionat per les estructures de pensament que la naturalesa humana imposa.

Però hi ha una correspondència entre el que és i el que coneixem?. Aquí entren en joc teories realistes que ens diuen que les coses existeixen malgrat no les coneguem i d’altres que les contradiuen. És el cas de la fenomenologia il’hermenèutica.

La primera entén que la manera com coneixem els objectes depèn de la intencionalitat del subjecte l’home no coneix les coses, tan sols la seva aparença i marca una diferència entres com les coneixem i com són en realitat. Aquesta relació de coherència entre la subjectivitat i l’objecte és el seu fonament. És a dir com són i com les interpretem. L’hermenèutica també usa el...