Anècdota

Després d’estar tres dies a l'escola on realitzaria les pràctiques més endavant i haver perdut tota esperança de tenir una anècdota prou evident per explicar, va succeir, vaig veure clar que la situació que a continuació explicaré havia d’estar plasmada al meu treball de pràctiques.

Una classe de P2 està treballant la tardor i la castanyera. Vaig arribar l’últim dels tres divendres que havíemd’anar a l’escola i la mestra em va explicar el que faríem al llarg del dia amb els infants. Els nens i nenes van entrar a classe com cada matí i van seure a la màrfega que tenen a terra, vam fer el bon dia i a continuació la mestra va dir als infants que aniríem a visitar a la Maria Castanyera, al Marrameu Torracastanyes i al Gegant de la tardor, que es trobaven al rebedor de l’escola.Després de repetides insistències per part de la mestra perquè fessin un trenet (un darrera l’altre i agafats de la samarreta), vam sortir poc a poc direcció al rebedor. Vam saludar a la castanyera, a en marrameu i al gegant i vam cantar les cançons de cadascun d’ells. Ens vam acomiadar i vam tornar a fer trenet per anar a la classe.

Un cop a classe la mestra va fer seure a tots els infants a lataula, “ara pintarem la Castanyera”, va dir. Va posar un dibuix de la Castanyera a cada infant i aquí comença la meva anècdota. La mestra va agafar la caixa de ceres amb la que havien de pintar els nens i va agafar tots els colors que no eren de caràcter tardorenc (blau, lila, rosa, etc.) i va dir: “deixo només els colors de la tardor, perquè sinó ves a saber de quin color em pintaran la Castanyera”.Després va deixar la caixa de ceres a la taula i repartint una cera per nen va dir: “vinga va, pinteu la Castanyera”. Evidentment cada nen va agafar el color que la mestra li havia proporcionat i van començar a pintar. Com és evident, els infants pintaven per tot el foli. No estan encara a una etapa com per colorejar de manera exhaustiva. Fins i tot n’hi havia que giraven el full per tenir mésespai per pintar. La reacció de la mestra era “Noo, pinteu la Castanyera”, “No giris el full!”. Molts, al fer quatre gargots, ja estaven cansats, la mestra llavors deia “Va, pinta més, pinta la castanyera, vinga”, fins i tot vaig sentir exclamacions com: “si no pintes més no hi haurà pà” (vull aclarir que a mig matí els nens mengen un tros de pa abans d’anar al pati).

La mestra tan sí com no elque volia aconseguir era que la castanyera estigués pintada, però no entenia tanta insistència fins que vaig anar a la sala de mestres. Allà hi havia dues mestres retallant les castanyeres, plastificant-les i decorant-les, tot fent d’elles titelles per portar a casa. Llavors vaig entendre-ho tot, la mestra no va valorar en cap moment el procés que havien de seguir els infants per realitzaraquesta activitat, sinó que ella volia aconseguir un objectiu: que els nens portessin un titella de la castanyera a casa i que els pares estiguessin contents i orgullosos del que havia fet el seu fill.

I arribats a aquest punt què em de pensar, què dir, com valorar-ho? La mestra estic segura que en cap moment va actuar per fer cap mal a l’infant, va realitzar l’activitat com ella va creure que seriamés efectiva. Però més efectiva per qui? Pels infants? Pels pares? Per l’escola? Què han après els infants en aquesta activitat? On queda la creativitat i la llibertat dels infants?

La creativitat en aquest cas no té cap paper important. D’entrada només se’ls dóna una gama específica de colors i després, la mestra s’encarrega que cadascú n’agafi un sense oportunitat de tria. Educar lacreativitat és una qüestió d'actitud: cal crear un clima propici a acceptar noves idees i l'hàbit de buscar alternatives als problemes. Es pot promoure que un infant sigui creatiu, però no se'l pot obligar. La creativitat no es pot forçar, només es pot permetre que succeeixi. Igualment, si els adults no tenen una actitud lliure, creativa, difícilment la podran encomanar als infants.
Després el fet...