Comentari Excelsior

COMENTARI D' EXCELSIOR
Excelsior

Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.

Gira, gira els ulls enlaire, 5
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.

Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent, 10
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.

Fuig-ne dela terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble; 15
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més. 20


INTRODUCCIÓ
“Excelsior”, inclòs en el recull poètic Poesies (1895), és un poema de Joan Maragall (1860-1911), el poeta més important del moviment modernista.
El Modernisme(1892-1911) va ser un moviment cultural que pretenia transformar la societat i la cultura catalana de regional i tradicionalista en nacional i moderna. Seguint aquest precepte, Joan Maragall farà una poesia vitalista en què el poeta està cridat a influenciar-se pel coneixement per tal de poder esdevenir el guia, el superhome nietzscheà, l'individu amb capacitat per fer avançar la societat cap a latransformació.
El tema del poema ens remet al viatge espiritual sense fi del poeta, de l'elegit, en aquest trajecte en què s'ha d'obrir a tot tipus de coneixement.
Pel que fa a l'estructura externa, es tracta d'un poema format per cinc estrofes de quatre versos heptasíl·labs. Quant a l'estructura interna, el poema no presenta una estructura clara. Es pot agafar com un tot que relata aquestavoluntat d'allunyar-se de l'immobilisme i avançar cap al canvi i el coneixement.
A continuació n'analitzarem el tema i la intencionalitat, el gènere, l'estructura externa, l'estructura interna, les figures retòriques, els camps semàntics i per finalitzar, conclourem amb una síntesi dels aspectes més rellevants del poema i relacionarem l'obra i l'autor amb altres obres i autors del Noucentisme.DESENVOLUPAMENT
“Excelsior” és un adjectiu superlatiu llatí que vol dir “més amunt”. El títol, doncs, té molt a veure amb el tema d'aquest text poètic, ja que Maragall explica el viatge inacabable de l'artista, del poeta, que s'ha d'impregnar de tot el coneixement, que ha de “pujar” els graons d'aquest coneixement sense fi. Es tracta d'un poema vitalista de clara influència nietzscheana.
Pel que fa al'estructura externa, el poema es divideix en cinc quartetes de versos heptasíl·labs. La rima és consonant, amb alternança de rima femenina i masculina seguint l'estructura de versos encadenats abab cdcd efef ...
Quant a l'estructura interna, el poema representa una única idea repetitiva d'allunyar-se de la terra, la part immòbil i tradicionalista per iniciar un trajecte espiritual sense retornque l'endinsarà en el mar del coneixement, un espai infinit. El viatge es desenvolupa al·legòricament en un marc natural marí. Aquesta experiència eterna perdurarà més enllà de la mort.
En la primera estrofa, el poeta adverteix l'esperit (el poeta mateix) que no perdi el nord, que no perdi l'objectiu d'estar obert al coneixement i que s'allunyi de “l'aigua mansa de cap port”, en clara referènciaa l'immobilisme i el tradicionalisme de la societat burgesa de l'època.
La segona estrofa incita el poeta a “girar els ulls enlaire”, cap al cel, un espai natural que també simbolitza allò il·limitat, i que no miri cap a “les platges roïns”, com a metàfora d'una societat poc dinàmica pel que fa a les manifestacions artístiques. El poeta ha seguir endavant, s'ha de seguir endinsant en el mar delconeixement.
La tercera estrofa segueix la metàfora del viatge marítim amb la imatge “sempre amb les veles suspeses” metàfora que es pot interpretar com que el poeta ha d'estar sempre amatent a absorbir tot tipus de coneixement.
La quarta estrofa torna a relacionar la terra i l'horitzó, uns espais limitats, amb la manca d'afany de coneixement. Són uns llocs, doncs, dels quals s'ha de fugir....