Comentari fragment Mar i cel

COMENTARI TIPUS SELECTIVITAT

Comenteu el fragment següent de Mar i cel, d’Àngel Guimerà (acte I, escena V). Tingueu en compte, sobretot, aquests aspectes (no cal tractar-los separadament ni en el mateix ordre):
a) Contextualitzeu el monòleg de Blanca. A qui s'adreça? Per què parla d'una prova («que bé pot ser que en esta nau me tinga / per provar-li mon cor»)?
b) Caracteritzeu el personatgede la Blanca tal com ella mateixa es mostra.
c) Analitzeu els aspectes formals més destacats d'aquest text: la mètrica, les figures retòriques, els recursos expressius, la llengua, les acotacions...
[5 punts: 3 punts pel contingut i 2 punts per la capacitat d’argumentació i anàlisi, l’ordenació de les idees i la coherència del discurs]

Blanca: No sé, pare, no sé… Potser m’envia
Déu estaprova per major ventura.
Quan era jo petita… en una celda
me tancàreu de cop, tant, que passava,
sens dar-me’n compte, de jugar amb nines
a servir a Jesús. Bé prou les llàgrimes
m’eixien estant sola, i en lo temple
que sovint me distreia! Fins a voltes
veure em semblava a mon entorn les nines
que amb los ulls me cridaven juganeres!
Mes sobte alçava el front esporuguida
sentint una màossosa en mes espatlles
i el barboteig del cor. Bé encara hi veia
per los altars quelcom d’aquelles nines.
Mes llavors… ai que tristes me miraven!
Los jocs vaig oblidar; amb tot, a voltes
com batre d’ales en mon cor sentia!
Des de l’hort als aucells jo prou que els veia
pujar al mur i empendre la volada,
i em deia tot seguit: què deu haver-hi
més enllà d’eix vedat, que al fugir canten?
I almur hi vaig pujar des d’una soca.
Quin goig, mon Déu!… a l’altra part tot eren
carrers i gent; a sota meu jugaven
dos nens rossos com l’or; quanta ventura
en son riure i saltar! Mes, d’una porta
una dona sortí: fills meus, que arriba
vostre pare, els va dir, quan ja els alçava
en sos braços un home… tan feréstec
com aquestos ho són, i jo sentia
ses paraules i besos amorosos…
i plorava comell; perquè ell plorava!
Tot això va passar; coses de nena!
Ja gran, després, tan sols en la clausura
he desitjat lo goig d’aquí a la Terra.
Mes, jo em pregunto avui: què has fet, oh dona,
per ton Déu i Senyor? Si he consagrada
ma vida an Ell, de vós és sols la glòria;
vós m’heu fet tal com sóc. Per això em deia
que bé pot ser que en esta nau me tinga
per provar-li mon cor, i, jo us hojuro,
(Amb resolució.)
que per mi em guanyaré lo ser-li esposa.


El text proposat pel comentari de text, és el monòleg de Blanca, una de les protagonistes de “Mar i cel” d'Àngel Guimerà. L'obra va ser escrita al 1885 però no es va estrenar fins el 1888, per tant a la Renaixença, època que data entre el 1833 i el 1877 en què l'objectiu és la recuperació de la literatura, la llengua i lacultura catalanes i la reivindicació de la personalitat catalana després de tres segles de decadència.

Àngel Guimerà va ser un escriptor que va néixer a les Canàries, i va marxar a viure a Catalunya quan ja tenia els 8 anys d'edat, fet que va marcar en la seva obra. Va ser un escriptor molt destacat, que va ser proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de l'any 1877. La seva obra es classificaen tres etapes, la primera que destaca la tragèdia romàntica, la segona que es caracteritza pel drama realista, la tercera que va provar diversos gèneres, i per quarta i última etapa en què retorna als orígens.

Aquest fragment pertany a la primera etapa, ja que es caracteritza per ser una tragèdia romàntica amb un llenguatge romàntic i dramàtic. Concretament, aquest monòleg pertany a l'escena Vdel primer acte. Aquest monòleg és un fragment molt important dins de l'obra, ja que és el primer monòleg de l'obra, i el primer monòleg de Blanca, una de les protagonistes del llibre.

Mar i cel és una obra que tracta sobre un amor impossible entre Saïd, un musulmà i Blanca, una cristiana. Saïd i la seva tripulació fan presoners a un grup de cristians, Blanca, el seu pare i el seu cosí Ferran...