Comparativa entre el pensament mític i el pensament racional emergit cap els segles vii-vi ac

1a PART: Comparativa entre el pensament mític i el pensament racional emergit cap els segles VII-VI aC.

Abans de començar a comparar aquests dos tipus de pensament potser cal remarcar que, segons sembla, amb l’aparició d’aquell que anomenem lògic es crea una divisió entre allò que l’home pot explicar mitjançant determinades regles generals anomenades ciència i allò que va més enllà, allò quel’enteniment humà, per molt que s’esforci no arriba mai a entendre o controlar.
Abans d’aquesta revolucionària aparició el mite, la religió, els déus... ho explicaven tot! Res no escapa a la voluntat i acció d’aquests éssers totpoderosos, a aquelles presències omnipresents que tot ho vigilen i que irremissiblement dictaminen quin ha de ser el nostre destí.

Avui en dia són moltes les persones,defensores de les pràctiques i creences religioses i/o mítiques, que no pretenen que aquestes expliquin allò que ja fa la ciència, creuen doncs que la funció d’aquesta és “justificar” el per què, en la vida, en la natura, es produeixen determinats esdeveniments capitals (malalties, catàstrofes, mort...). És justament per aquesta raó que és en aquest tipus d’esdeveniments on la religió, el mite, trobael seu millor aliat, doncs ofereix consol a aquells que hi creuen i que cerquen una raó que la ciència, amb els seus límits, no els pot oferir. No cal dir que sovint aquestes justificacions, efecte de l’acció d’un seguit d’elements i factors sobrenaturals, s’enfronta amb la raó científica. En l’actualitat, la presumible incompatibilitat que en ocasions apareix entre l’acte de fe i la ciència, noes veu com una barrera insalvable. És possible que Nestle marqui una possible via d’entesa: tal i com ens mostra el Mòdul 1, doncs creu que la religió te “un component intel·lectual que intenta explicar l’univers i reglamentar la vida dels éssers humans”. És també en aquest mòdul on trobem una frase prou definitòria del que vindria a ser l’actual visió: Mite i filosofia: dues mirades d’una solarealitat. És fàcil pensar que gent com Georges Lemaître visqueren i viuen fidels a aquesta afirmació.

Cal, doncs, entendre el mite no com el contrari al logos sinó com una “història” (segons el significat original de la paraula) que mira d’explicar allò que la ciència no pot. A mode de resum podríem dir que amb l’aparició dels primers filòsofs el mite passa de ser objecte d’una interpretacióliteral (el mite pres com a veritat) a ser objecte d’una interpretació al·legòrica (pres com una història a interpretar) el que fa que inevitablement canviï la seva funció.
- “Aquells que creen mites són en certa manera filòsofs” – digué una vegada Aristòtil. De fet, el pensament lògic, neix de conceptes inicialment mítics els quals, a mesura que s’avança en el raonament lògic, s’escindeixprogressivament del mite. Si haguéssim de ser esquemàtics podríem dir que el desenvolupament històric del pensament racional passa per les següents etapes: màgica, mítica, religiosa, metafísica i finalment lògica.
Els presocràtics, també anomenats per Aristòtil filòsofs físics, recullen la pregunta de les teogonies, de l’origen, de les forces configuradores i de l’ordenació de l’univers. D’aquesta maneral’experiència desbanca el mite en la funció d’explicar d’on provenen originàriament les coses.
Malgrat tot i segons el raonament d’aquests primers filòsofs l’home no destaca sobre la physis doncs s’intenta comprendre amb les mateixes categories a l’ésser humà i a l’extrahumà.
Podem dir doncs que en aquesta fase “embrionària” l’ètica i la filosofia de la naturalesa encara caminen juntes. Enconseqüència no es fa distinció entre la percepció sensitiva i el coneixement, en el judici entre l’ésser material i l’espiritual, el que vol dir que el pensament manté encara una relació directa amb el seu objecte. La funció del mite en la filosofia de l’antiga Grècia no és exclusiva dels presocràtics, en l’obra de Plató (per posar un exemple) aquest juga un paper molt important. L’ús d’un tipus...