Crisis

La crisis no és una moda, però cóm ens l'expliquem?

Què és la crisis i perquè hi parlem tant últimament?

"Mare, som pobres?" En aquests dies, pregunta es multiplica a les llars. I no importa l'edat de les criatures. La crisi és una paraula que, tinguin cinc o dotze anys, s'ha instal·lat a les seves ments com una amenaça incerta: Què vol dir? Té a veure amb els diners? Quant durarà? És laculpable de les cares preocupades dels nostres pares? I de que els "no" es repeteixin cada vegada més quan comencem a demanar? És una mena de monstre de mil caps que acabarà amb nosaltres? O, podem acabar amb ella utilitzant la nostra espasa làser de "La guerra de les galàxies"? Sí, que podem. I tant!

Quan les preguntes es fan visibles a casa, la sorpresa inicial pot fer-nos reaccionarminimitzant el problema, canviant ràpidament de tema o retardant el més possible l'explicació, "Acaba't les llenties i llavors parlarem". Però també podem superar la sorpresa inicial i anar directament al gra. Sí, directament. Sense intentar protegir-los de la veritat, sinó utilitzant-la per a aclarir els seus dubtes i aprofitar l'ocasió per a formar el seu sentit de la responsabilitat. Perquè, qui millorque un pare o una mare per explicar les coses a un nen?

De metàfores i històries...
La crisi és una muntanya russa. Mentre dura, no hi ha un camí recte sinó tot el contrari. Està plena de canvis que tenen lloc, un després d'un altre, un dia i al següent. Res és estable. Gens se sosté: avui els pares tenen feina, demà podrien sestar a l'atur; avui podem anar a Disneyland, demà, ja no; avui anemal metge de la Seguretat Social sense pagar, demà, pagant; avui tenim casa amb hipoteca, demà qui ho sap? Perquè les crisis poden anar com les tempestes: ara plou, ara neva, ara cau pedra, ara torna a ploure.

Aquesta situació de canvi constant, aplicada a l'economia sempre és negativa: una època de dificultats, en què les persones ens enfrontem a escenaris o situacions complexes i hem deprendre decisions difícils. I aquí està el quid del problema, perquè depèn de la decisió que prenguem; des dels petits fins els majors, des dels ciutadans que dipositen un vot fins els polítics, des dels mileuristes fins als gerents de bancs, o des dels llogaters fins als grans propietaris... tots plegats, farem que la solució de la crisi pugui dur-nos a un món millor... o pitjor, és clar.

Però totsvoldríem la solució bona. Com aconseguir-ho? Potser l'única forma - tret dels miracles i la màgia, si algú hi creu - sigui aprenent a prendre bones decisions. I, per fer-ho bé, primer hem de conèixer bé la causa i possibles conseqüències de les crisis. Aplicat als nostres fills, podem començar explicant una història: la del govern americà que, per quedar bé amb un grup de votants, fa uns anys vasignar lleis perquè moltes més persones amb pocs estalvis o amb un treball (o un sou) inestable, poguessin comprar una casa. Eren els crèdits subprime. Això va passar, més o menys el 2007, quan els nostres fantasmes de segon eren les granotes de P3. L'any que van néixer els espiadimonis de P4.

Els Estats Units semblen estar lluny en el globus terraqüi, però gràcies a Internet, tret d'unaabraçada en directe, gairebé tot és a l'abast d'una tecla. I això s'aplica als diners i als bancs. Així, quan els bancs nord-americans més grans van començar a enfonsar-se perquè els seus "clients pobres" no podien pagar les hipoteques, els bancs d'Europa també van començar a caure, com les construccions de dòmino o de kapla. Una altra lliçó més per a aprendre sobre les accions i les sevesconseqüències.

Arribats aquí, alguns de nosaltres no podrem evitar parlar de la reacció dels nostres polítics, de la seva ineficiència i de quant ens hem equivocat triant-los. Però la vida ens ha ensenyat que aprenem equivocant-nos. Tant de bo una crisis com aquesta ens pogués ajudar a millorar la nostra capacitat d'implicació amb la vida quotidiana que va més enllà del petit món que representen la...