Descartes

5. LECTURA núm. 2:
DISCURS DEL MÈTODE, parts I-IV




René Descartes
DISCURS DEL MÈTODE
PER A DIRIGIR BÉ LA PRÒPIA RAÓ
I CERCAR LA VERITAT EN LES CIÈNCIES[1]





[Advertiment]
Si aquest discurs sembla massa llarg per a ser llegit sencer d’una tirada, es pot dividir en sis parts. A la primera, s’hi trobarà diverses consideracions relatives a les ciències. A lasegona, les regles principals del mètode que l’autor ha cercat. A la tercera, algunes regles de la moral que ha tret d’aquest mètode. A la quarta, les raons amb què prova l’existència de Déu i de l’ànima humana, que són els fonaments de la seva metafísica. A la cinquena, l’ordre de les qüestions de física que ha investigat i, en particular, l’explicació del moviment del cor i d’algunes altresdificultats que pertanyen a la medicina, i també la diferència que hi ha entre la nostra ànima i a la de les bèsties. I a la darrera, quines coses creu necessàries per a anar més lluny del que ell ha anat en la investigació de la natura i quines raons l’han dut a escriure.

PRIMERA PART
[Consideracions relatives a les ciències]
[A. La raó i el mètode]
El bon sentit és la cosamés ben repartida del món, ja que tothom pensa estar-ne tan ben proveït que fins aquells que són més difícils d’acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen. En la qual cosa no és versemblant que tothom s’enganyi, sinó que més aviat vol dir que el poder de judicar bé i de distingir el ver del fals – que és pròpiament el que anomenem bon sentit o raó – és pernaturalesa igual en tots els homes, i que, per tant, la diversitat de les nostres opinions no ve pas del fet que els uns siguin més racionals que els altres, sinó solament del fet que dirigim els nostres pensaments per vies diverses i no considerem les mateixes coses. Perquè no n’hi ha prou de tenir l’esperit bo, sinó que el principal és aplicar-lo bé,. Les ànimes més grans són capaces tant dels mésgrans vicis com de les més grans virtuts, i els qui caminen ni que sigui molt lentament poden avançar molt més, si segueixen sempre el camí dret, que no pas els qui corren, però se n’allunyen.
El que és jo, no he presumit mai que el meu esperit fos en res més perfecte que el del comú de la gent; fins i tot he desitjat sovint tenir el pensament tan àgil, o la imaginació tan nítida i precisa, o lamemòria tan àmplia o tan present, com tenen d’altres. I no conec cap altra qualitat fora d’aquestes que contribueixi a la perfecció de l’esperit, ja que, pel que fa a la raó o al sentit, essent com és l’única cosa que ens fa homes i ens distingeix de les bèsties, vull creure que es troba sencera en cadascú i seguir en això l’opinió comuna dels filòsofs, que diuen que només hi ha més i menys entre elsaccidents, i no entre les formes o naturaleses, dels individus d’una mateixa espècie.
Però no tinc pas por de dir que penso haver tingut molta sort de trobar-me des de la meva joventut en determinats camins, que m’han conduït a consideracions i màximes a partir de les quals he creat un mètode que em sembla que em permet d’incrementar gradualment el meu coneixement i d’elevar-lo a poc a pocfins al punt més alt a què la mediocritat del meu esperit i la curta durada de la meva vida li pugin permetre d’atènyer(aconseguir). Perquè n’he collit ja uns fruits tals que, encara que en els judicis que faig de mi mateix procuro sempre inclinar-me més aviat cap al costat de la desconfiança que no pas cap al de la presumpció, i encara que mirant amb ulls de filòsof les diverses accions iempreses dels homes no en vegi quasi cap que no em sembli vana i inútil, no deixo de tenir una extrema satisfacció pel progrés que penso haver fet ja en la recerca de la veritat, ni de concebre per al futur unes esperances tals que, si entre les ocupacions dels homes simplement homes n’hi ha alguna que sigui sòlidament bona i important, goso creure que és la que jo he triat.
Amb tot, és ben...