Dret Huma

El dret a la vida, ¿un dret suprem?

El valor de la persona no sé si és un valor suprem, però sí que és superior al valor de la vida, i per això hi ha persones que donen la vida per la fidelitat als seus principis
S'ha tornat a posar d'actualitat la qüestió de l'avortament i, per tant, la del dret a la vida.
Hi ha moltes persones que diuen que el dret a la vida és un dret suprem. Ho acostumena dir gent que invoquen la fe, però també d'altres que no. Avui dia, això que la vida és el màxim valor es diu molt sovint.
Si fos veritat, hauríem de considerar que totes aquelles persones que han donat la vida per una causa justa serien uns criminals o, si més no, uns perfectes ignorants. I, en canvi, tots ells mereixen la nostra més gran admiració. I d'aquells que inviten o han invitat amorir per un ideal, no tots mereixen la nostra admiració, però sovint no se'ls pot negar que tinguin raó.
Podríem posar molts exemples, però només en posaré uns que trobo significatius perquè són molt dispars entre si.
Dels que han donat la vida, un és el d'Ignasi d'Antioquia, quan, camí del martiri, testimonia la seva decisió amb aquestes paraules poètiques, carregades de dramatisme i joia almateix temps:Fromentum Christi sum, dentibus bestiarum molar ut panis Christi fidelis inveniatur (Sóc forment [blat] del Crist, cal que em molguin les dents de les feres per poder esdevenir pa fidel del Crist).
I entre els discursos que inviten a donar la vida, per cert força diferents de l'anterior, trobem, per exemple, els de la Dolores Ibárruri (o Pasionaria), quan clamava: “Más vale morir de pieque vivir arrodillados”, o els del llibre Do it de Jerry Rubin, líder dels joves contestataris dels seixanta als USA: “La joventut americana està cercant una raó per morir. Només quan hi ha una raó per morir hi ha una raó per viure. I l'Amèrika[escrita amb k expressament] no ens dóna ni una raó per morir ni una raó per viure.”.
A més, si la vida fos un bé suprem, a banda dels qui hem esmentat,també serien criminals tots aquells que s'han vist obligats a matar en defensa pròpia. I, no parlant només de casos excepcionals, també serien criminals tots aquells que fan el testament vital (o document de voluntats anticipades), per assegurar-se que no se'ls mantindrà forçosament en vida, quan estiguin en unes condicions de salut que ells considerarien degradants.
Trobaríem milers d'exemples queens manifestarien que la vida no és un valor suprem. Però, a més d'això, aquests exemples ens diuen una altra cosa molt important, i és que, en certs casos, el gran principi ètic segons el qual el fi no justifica els mitjans pot tenir la seves excepcions. Posem-ne un exemple molt clar: el cas d'un guarda de seguretat d'aquests que hi ha en escoles dels USA, el qual, per salvar criatures, es veuobligat a tirar contra un pertorbat que hi ha entrat i està fent una massacre. Aquest guarda usa un mitjà, habitualment il·lícit (tirar contra el pertorbat), per un fi totalment lícit (salvar criatures). És un clar exemple en què, excepcionalment el fi justifica els mitjans, i per això tothom hi està d'acord. Aquesta qüestió, la del fi i els mitjans, també es presenta en l'assumpte de l'avortament.Però, tornant al tema inicial, ¿què passa amb això del dret a la vida que s'invoca sempre que es parla de l'avortament? El que passa és que potser el valor de la vida no és un valor tan suprem com es diu. Penso que no es pot considerar suprem quan, per damunt d'aquest n'apareix un altre, que és el valor de la dignitat de la persona humana (encara que crec que dir persona humana és unaredundància, ho dic així per respecte als qui creuen que hi ha altres persones). En efecte, el valor de la persona sí que és un valor molt gran. No sé si suprem o no perquè això no sé ben bé com es mesura, però sí molt gran. I és perquè ser persona vol dir ser capaç de pensar i estimar, de ser conscient i, a més, significa ser un ésser únic i irrepetible, i no sé quantes coses més –segons diuen els...