El temps de les cireres

ROIG, Montserrat (1977/1992), El temps de les cireres, Barcelona, Edicions 62. Primera part: Gorgs 1 La Natàlia va arribar a l'aeroport de Barcelona i es va sentir ja a casa. La ciutat havia canviat, en els dotze anys que era fora. Als trenta-sis anys, Natàlia Miralpeix havia decidit tornar a la seua ciutat d'origen des de Bath, a Anglaterra. Feia poc que havia tallat amb en Jimmy, que ara eraamb la Jenny, a qui ella havia conegut en el sopar de comiat que havien celebrat. Abans de la tornada va saber que havien executat en Puig Antich, precisament ara que ella tornava de l'exili voluntari que l'havia duta a París i Londres (també per Roma, on havia estat amb Sergio, però no comptava aquesta ciutat: no havia treballat i havia estat gaudint de l'amor). Ara tancava una etapa d'aprenentatgea l'estranger: amb Jimmy (onze anys més jove) havia conegut el món dels sentits, amb l'oncle de Jimmy, Philip, que li havia donat un ofici que li permetia ser independent (la fotografia) i lliurar-se del destí de la dona del moment “o puta o casar-me”. Ara tornava i trobava la ciutat bruta, canviada, grisa. De la seua família en sabia ben poca cosa: havia vist el seu germà i la seua dona, Lluís iSílvia, en algunes visites que havien fet a París i a Londres, havia rebut cartes de Sílvia i de sa tia Patrícia... Ara: a son pare no li escrigué mai i no anà ni tan sols a l'enterrament de la Judit, cosa que ell no li perdonaria. Ara s'estava amb Lluís. El taxi la deixà a casa de sa tia Patrícia. No volia anar a casa del seu germà, havia tingut una mala experiència amb ell. 2 En arribar a casade la tia Patrícia, va trobar-se també amb l'Encarna. Ella era una andalusa corpulenta que havia servit a sa casa fins que son pare se n'anà amb Lluís i, llavors, passà a servir a casa de la tia Patrícia. Ella era qui duia la casa. Com a bona minyona de tota la vida, se sentia part integrant dels afers familiars i, per això, volgué fer-se l'ofesa en veure-la per haver-sen anat i no haver vingut nia l'enterrament de sa mare, però en abraçar-la se li escaparen dues llagrimetes. La casa de sa tia havia canviat: s'havia venut el jardí (que mai li havia agradat) per fer-hi l'ampliació d'uns magatzems, els mobles estaven vells, faltaven rajoles al terra... Sopà amb sa tia, i ometeren en tot moment els problemes de la família. Aqueixa nit tardà molt en adormir-se, pels sorolls que la voltaven.Va pensar en quan havia volgut escapar precisament d'aqueix ambient resclosit... 3 Sa mare no els havia estimat mai, a Lluís i a ella. Havia dedicat tot el seu afecte al fill mongòlic, Pere, i en morir aquest l'atac de feridura l'havia aïllada del món. Va ser, en canvi, d'Harmonia Carreras, una pintora que s'havia exiliat a Mèxic i ara era a Catalunya, de qui va rebre més. Harmonia era atea, noestava casada, vestia de manera trencadora i deia clarament el que pensava,

cosa que incomodava els altres pintors. Ella va ser qui li va fer conèixer la poesia catalana, i es lamentava de com d'ignorants eren els fills de la generació nascuda després de la guerra. Ella li ensenyà a voler eixir de Barcelona i a saber mirar més enllà. Pensava si el que havia estat fent eixos dotze anys no era mésque això: mirar, i ara tornava per connectar de nou. Les relacions es van afeblir quan començà, la Natàlia, a sortir amb l'Emilio, un estudiant de bona família que deia ser comunista. Es van trobar a l'àtic d'ella i es posaren al corrent del que havien estat les seues respectives en aqueixos anys. La Natàlia sentia encara la mateixa intimidació que abans, quan era la seua pupil·la. El pitjor vaser dir-li que ara era fotògrafa, perquè no la prenia seriosament i la menystenia per ser filla del seu temps. Finalment li recomanà anar a veure l'editor Arcadi Segura, a qui ella ja coneixia d'abans, perquè ell potser li donés faena. 4 La Sílvia era tot el contrari a la Natàlia. Era una dona tradicional. Son pare havia eixit del no-res i s'havia convertit en un gran empresari. Sempre volgué que...