El Tràgic Juliol Del 1909. Article Sapiens

EL TRÀGIC JULIOL DEL 1909
Estem ben situades per poder veure l’espectacle degradant de l’incendi del convent, que ara ja és irreconeixible. Al carrer hi ha un gran foc que depassa l’altura del primer pis, u altre foc crema al jardí. Veig els matalassos, les tauletes de nit, els vestits, la roba, tot, tot al foc. Entre els homes revoltats hi ha dones, nois joves i infants que roben tot el quepoden. Quina penitència, quines escenes! Només Déu ens pot donar forces per aguantar. Aquest és un fragment del testimoni d’una de les monges franceses que el 27 de juliol del 1909 van viure l’assalt i la crema del seu convent, el de les germanetes de l’assumpció del Poble-sec. Es tracta d’un dels pocs testimonis femenins de les víctimes de la Setmana Tràgica i forma part de l’excepcionaldocumentació –inèdita fins avui- localitzada pel sacerdot i historiador Ramon Corts a l’Arxiu Secret Vaticà.
MALEÏDA GUERRA
A un segle de distància, el mot ràbia és un dels que sintetitza de manera enraonada uns esdeveniments que van ser l’estampa d’una insurrecció social espontània que no va tenir cap líder que la guiés i que va ser seguida d’una repressió desproporcionada. Alhora, va ser l’efecte delprimer gran esclat de violència, constant al llarg de dècades posteriors, que es produïa arran de la coincidència en el temps de vells i nous corrents –anarquisme, republicanisme, anticlericalisme, antimilitarisme, catalanisme, colonialisme, moviment obrer-. Que s’enfrontaven entre ells i agreujaven les tensions sorgides en un període de canvi en tots els àmbits.
La gènesi de la Setmana Tràgica callocalitzar-la en la derrota d’Espanya en la guerra contra els Estats Units el 1898, que va comportar la pèrdua de les seves últimes colònies d’ultramar, Cuba i les Filipines. La crisi que se’n va derivar va fer trontollar les estructures d’un país regit mitjançant la sistemàtica manipulació electoral que permetia que s’alternessin en el poder dos partits, el Conservador i el Liberal, sotmesos al’oligarquia que sostenia la monarquia borbònica. Una sortida per establir el prestigi exterior d’Espanya i del seu exèrcit i per satisfer els interessos econòmics de grans capitalistes va ser l’ocupació del nord del Marroc a partir de 1904. Allà hi ha la zona del Rif, rica en mines de ferro i plom, que van ser explotades per la Sociedad espanyola de la Minas del Rif, constituïda el 1908 i que teniapersonalitats com el comte Güell i el marquès de Comillas, entre els seus accionistes.
Tanmateix, l’Exèrcit espanyol, escàs i mal equipat, no controlava militarment el lloc. L’incident que ho va precipitar tot va succeir el 9 de juliol del 1909. Un atac rifeny contra els treballadors espanyols que construïen la línia de ferrocarril que unia les mines amb el port de Melilla va acabar amb sis obrersmorts i un de ferit. La reacció del Govern de Madrid, presidit pel conservador Antonio Maura, va ser mobilitzar 40.000 homes, majoritàriament soldats reservistes de les quintes del 1903 i 1904 empadronats a Catalunya, perquè anessin a lluitar a la colònia. La mesura afectava homes casats i amb fills que, de sobte, havien de deixar sense recursos les seves famílies. Però Barcelona, aleshores ambgairebé 600.000 habitants, no era el millor indret per reclutar tropes que haguessin de combatre en un conflicte llunyà i només beneficiós per als propietaris de les mines.
La societat catalana, en la qual el record de la desfeta del 1898 era ben viu, havia desenvolupat un fort sentiment antimilitarista que feia blasmar de l’aventura marroquina el ventall polític del Principat. Republicans,catalanistes, anarquistes i d’altre s’oposaven que s’enviessin efectius en una guerra estranya en la qual l’índex de morts no s’aturava. La classe obrera era la més sensibilitzada respecte d’això, atès que els soldats sortien de les seves files i no podien escapolir-se del servei com sí que feien aquells membres de la burgesia que pagaven una taxa de 6.000 rals per quedar-ne exempts, disposició que...