Els sofistes y socrates
Páginas: 18 (4374 palabras)
Publicado: 5 de abril de 2011
socrates
Els sofistes i Sòcrates
Situació política: L’Atenes de Pèricles
[pic]
El segle v a.C., Atenes esdevé el centre cultural del moment on es concentren savis de diferents parts de Grècia. És l’època de la democràcia atenenca, sobretot sota el govern de Pèricles, els grans ideals polítics de la qual són la democràcia (igualtat política, igualtat social i govern popular), lallibertat (desenvolupament de la llibertat personal) i la llei (la llei és el centre de la vida de la pólis, ella regula la llibertat dels ciutadans).
Aquesta època és coneguda com la «il·lustració del segle v», que coincideix amb la implantació de la democràcia com a forma de govern. Per «il·lustració» els historiadors entenen una defensa de la raó i de tot allò humà, anàloga a la Il·lustració delsegle xviii. S'ha descrit aquesta època com una etapa antropològica davant de l'etapa cosmològica representada pels filòsofs anteriors; en efecte, preocupa tot allò humà (la política, l'educació, l'èxit social, la virtut, l'art, etc.).
Els sofistes
Els sofistes són personatges cultes que acudeixen a Atenes atrets pel seu esplendor cultural i la seva llibertat política. La gran majoria sónestrangers que no tenen drets polítics (ni participen a l’assemblea, ni poden comprar-hi propietats) i s’han de guanyar la vida comercialitzant el seu saber. Són, doncs, els primers professionals de l’educació (ensenyen allò útil per a la vida política: gramàtica, oratòria, dialèctica) i del dret (redacten escrits judicials i polítics per encàrrec).
La designació sofista, ((((((((, prové de(((((, savi. En principi eren sinònims. Abans de Plató, aquesta paraula designava el savi que escrivia en prosa, a diferència del poeta. A partir de Plató i Aristòtil, sovint sofista pren connotacions negatives i passa a designar el fals savi, el qui enganya fent creure que a canvi de diners pot proporcionar saviesa: «La sofística és un saber aparent, no real; i el sofista és un que obté dinersd’una saviesa aparent, no real» (Aristòtil: De sophisticis elenchis, I, 165a 21)
Es poden distingir dues generacions de sofistes, de cap d’ells no es conserva cap obra sencera, tan sols els testimonis d’autors contemporanis o posteriors, alguns dels quals, com Plató en són directament contraris[1]:
- Primera generació: Protàgoras d’Abdera (aprox. 485-410), Gòrgias de Leontinis (aprox.483-375), Pròdic de Ceos, Hípias d’Elis. Són pensadors favorables a la democràcia.
- Segona generació: Trasímac, Cal·licles, Antifont. Són pensadors que qüestionen la democràcia.
Temes de la sofística
El coneixement
Pel que fa al coneixement, els sofistes desconfien de la pretensió filosòfica de trobar el principi rector de la naturalesa i abandonen aquest estudi, tot centrant-se en lesqüestions humanes. Pel que fa al coneixement pròpiament dit, defensen el relativisme de tot coneixement, l’absència de criteri i també la impossibilitat de donar resposta a determinades preguntes sobre l’essència de la naturalesa, l’existència dels déus, la vida després de la mort, etc.
El relativisme implica rebuig de les veritats absolutes, com diu Protàgoras, «l’home és la mesura de totes lescoses, de les que són en tant que són, de les que no són en tant que no són». Gòrgias argumenta contra Protàgoras, tot demostrant la superioritat del raonament i de la lògica sobre el sentit comú: «res no existeix; si res existia, no podria ser conegut; i si res arribava a ser conegut, no podria ser espressat».
Els sofistes no són pensadors sistemàtics, acumulen moltes dades i informacions decaràcter pràctic a partir de les quals construïen els seus discursos. Les dades servien per afirmar el que es considerés convenient. Un exemple són els exercicis sofístics coneguts com a «discursos dobles» ((((((((((((() en què es buscaven raons per defensar una tesi i la contrària.
Dobles raonaments són formulats a l'Hèl·lade pels qui fan filosofia en relació al bé i al mal. Uns...
Els sofistes i Sòcrates
Situació política: L’Atenes de Pèricles
[pic]
El segle v a.C., Atenes esdevé el centre cultural del moment on es concentren savis de diferents parts de Grècia. És l’època de la democràcia atenenca, sobretot sota el govern de Pèricles, els grans ideals polítics de la qual són la democràcia (igualtat política, igualtat social i govern popular), lallibertat (desenvolupament de la llibertat personal) i la llei (la llei és el centre de la vida de la pólis, ella regula la llibertat dels ciutadans).
Aquesta època és coneguda com la «il·lustració del segle v», que coincideix amb la implantació de la democràcia com a forma de govern. Per «il·lustració» els historiadors entenen una defensa de la raó i de tot allò humà, anàloga a la Il·lustració delsegle xviii. S'ha descrit aquesta època com una etapa antropològica davant de l'etapa cosmològica representada pels filòsofs anteriors; en efecte, preocupa tot allò humà (la política, l'educació, l'èxit social, la virtut, l'art, etc.).
Els sofistes
Els sofistes són personatges cultes que acudeixen a Atenes atrets pel seu esplendor cultural i la seva llibertat política. La gran majoria sónestrangers que no tenen drets polítics (ni participen a l’assemblea, ni poden comprar-hi propietats) i s’han de guanyar la vida comercialitzant el seu saber. Són, doncs, els primers professionals de l’educació (ensenyen allò útil per a la vida política: gramàtica, oratòria, dialèctica) i del dret (redacten escrits judicials i polítics per encàrrec).
La designació sofista, ((((((((, prové de(((((, savi. En principi eren sinònims. Abans de Plató, aquesta paraula designava el savi que escrivia en prosa, a diferència del poeta. A partir de Plató i Aristòtil, sovint sofista pren connotacions negatives i passa a designar el fals savi, el qui enganya fent creure que a canvi de diners pot proporcionar saviesa: «La sofística és un saber aparent, no real; i el sofista és un que obté dinersd’una saviesa aparent, no real» (Aristòtil: De sophisticis elenchis, I, 165a 21)
Es poden distingir dues generacions de sofistes, de cap d’ells no es conserva cap obra sencera, tan sols els testimonis d’autors contemporanis o posteriors, alguns dels quals, com Plató en són directament contraris[1]:
- Primera generació: Protàgoras d’Abdera (aprox. 485-410), Gòrgias de Leontinis (aprox.483-375), Pròdic de Ceos, Hípias d’Elis. Són pensadors favorables a la democràcia.
- Segona generació: Trasímac, Cal·licles, Antifont. Són pensadors que qüestionen la democràcia.
Temes de la sofística
El coneixement
Pel que fa al coneixement, els sofistes desconfien de la pretensió filosòfica de trobar el principi rector de la naturalesa i abandonen aquest estudi, tot centrant-se en lesqüestions humanes. Pel que fa al coneixement pròpiament dit, defensen el relativisme de tot coneixement, l’absència de criteri i també la impossibilitat de donar resposta a determinades preguntes sobre l’essència de la naturalesa, l’existència dels déus, la vida després de la mort, etc.
El relativisme implica rebuig de les veritats absolutes, com diu Protàgoras, «l’home és la mesura de totes lescoses, de les que són en tant que són, de les que no són en tant que no són». Gòrgias argumenta contra Protàgoras, tot demostrant la superioritat del raonament i de la lògica sobre el sentit comú: «res no existeix; si res existia, no podria ser conegut; i si res arribava a ser conegut, no podria ser espressat».
Els sofistes no són pensadors sistemàtics, acumulen moltes dades i informacions decaràcter pràctic a partir de les quals construïen els seus discursos. Les dades servien per afirmar el que es considerés convenient. Un exemple són els exercicis sofístics coneguts com a «discursos dobles» ((((((((((((() en què es buscaven raons per defensar una tesi i la contrària.
Dobles raonaments són formulats a l'Hèl·lade pels qui fan filosofia en relació al bé i al mal. Uns...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.