Sofistas y socráticos

En aquesta època, el centre d’interès deixa de ser la naturalesa, la realitat i l’ésser humà i passa a ser l’home, el comportament humà, la vida social, com viure, com ens hem de relacionar...
Aquest canvi de centre d’interès es va produir a Atenes. Al segle V aC. allà hi havia un règim polític anomenat democràcia, on els ciutadans lliures es reunien per discutir, escollir representant.. Aquestrègim es basa en el poder de la paraula, parlar, discutir i parlamentar.


Sofistes
A Atenes, a mitjans del segle V, van aparèixer estrangers, persones molt cultes que havien viatjat molt, als qual se’ls anomenarà sofistes, que significa “savi”. Aquests es convertiran en els primers professionals de l’ensenyament, ja que oferiran els seus coneixements per ensenyar-los-hi als nens d’allà. AAtenes els sofistes NO tenien drets civils, per la qual cosa no podien formar part de les eleccions de representants.
Es dedicaven a ensenyar i explicar mites, geografia, gramàtica... Però sobretot ensenyaven retòrica, és a dir l’art de parlar amb eloqüència, el que significa saber parlar bé per ser capaç de convèncer a segones i terceres persones. És així perquè els joves qui rebien aquestaeducació estaven ben posicionats a la societat i tenien molt interès en la política. Llavora ara el llenguatge és una tècnica de persuasió.
Els sofistes van ensenyar fins i tot erística, que és el mateix que la retòrica però aplicada a ambients judicials. Per això Plató i Aristòtil estaven en contra dels sofistes, ja que creien que aquests feien que una causa injusta semblés justa.
Des del punt de vistade la filosofia, els sofistes eren relativistes i escèptics, ja que no creien que es pogués trobar la justícia objectivament, ja que les lleis i les normes són diferents a cada societat. Eren escèptics llavors perquè no creien existís una veritat única i subjectiva, i que si aquest fos el cas, nosaltres no la podríem conèixer. La seva conclusió relativista va ser que cada societat tenia la sevapròpia justícia. Llavors la seva última conclusió va ser que en cada polis s’havia de trobar la veritat d’aquella, però que NO era universal. Deien que no hi ha lleis naturals, sinó que totes les que existeixen van ser imposades per l’home.
Els sofistes distingeixen entre nomos (llei) i physis (nauralesa), cosa que els presocràtics NO feien. El nomos ha estat imposat per l’home, en canvi en lanaturalesa l’home no ha tingut res a veure.

Protàgores
Va néixer al 481 aC. a Abdea i va tenir una gran fama a Atenes, i gràcies a això donava classe guanyant molt.
“L’home és la mesura de totes les coses, de les que són en tant que són i de les que no són en tant que no són”. Amb aquesta cita Protàgores vol dir que tot depèn de l’home a l’hora que nega una veritat objectiva, ja que tot depènde com l’home percep la realitat. Els sofistes basen el seu coneixement el l’experiència, i l’experiència és variable en cada cas.
“Sobre qualsevol tema són sempre possibles dues tesis contràries entre sí”. Protàgores explica que qualsevol de les dues tesis podrà ser defensada i podrà ser vertadera. No hi ha una sola veritat objectiva, sinó que és relativa.


Gòrgies
Va néixer l’any 485 aC aLeontine (Sicília). Va escriure una obra titulada “Sobre el no ésser o la naturalesa”. En ella defensa 3 tesis o idees molt curioses contra el pensament de Parménides:
• “Res no existeix”. No hi ha cap realitat, no hi sa res. Seria el mateix que dir que ésser (realitat) no és, per la qual cosa va en contra de la tesi de Parmènides “L’ésser és”. Justificació  Si l’ésser humà és, ha de ser etern,com deia Parménides. Conclusió  Si és etern és infinit, però que si és infinit no està enlloc, però es que llavors si no està a enlloc no existeix.
• “En cas que existís, no el podríem conèixer.” Va contra l’afirmació de Parménides que diu “Pensar i ser és el mateix”. Justificació  Si pensar és ser, tot el que pensem hauria de ser, d’existir. Conclusió  Pensar ≠ ser, llavors pensar = no ser...