Esport, malalt però ben arrelat

Esport, malalt però ben arrelat...

Fa uns anys quan residia al Centre d’Alt Rendiment de la Blume de Madrid, discutia amb els companys que em deien que la mandarina no era una taronja. Jo que m’he criat entre llauradors i rodejada de tarongers em sentia impotent quan eren incapaços de veure més enllà del que ells creien.
Ara si preguntéssim que és esport, la gran majoriadesviarien la seva resposta cap al futbol i poca cosa més... Vet aquí que l’esport és com el taronger, és capaç de tenir moltes varietats diferents, amb distinta dolçor i textura, però sota una arrel en comú que molts desconeixen.
L’esport té unes arrels fortes, que han perdurat amb els anys i que malgrat que el món ha anat evolucionant algunes d’elles continuen subjectant-lo i donant-li la dolçorque és mereix. D’altres s’han mort, s’estan morint per la manipulació social, pel poder polític i ideològic, així com per la hipocresia de molts esportistes.
Algunes persones pensem que l’esport es portador de valors que a de transmetre a totes les dimensions en que és mou. Darrerament no és així, i aquest fet incomoda. Així doncs, partint d’una de les arrels bàsiques de l’esport com és el“fair play” intentaré analitzar situacions on aquesta és veu desprestigiada i junt a ella el fruit que dona..
“Fair play” és un anglicisme que definim com “joc net”, suposa que tots aquells que practiquen o fan us de l’esport s’han de moure’s baix un codi deontològic que ve implícit al segell d’esport. Aquest compromís s’està veient amenaçat pels mitjans de comunicació, pels propisesportistes, espectadors, poders polítics... que fan ús de l’esport amb finalitats més enllà del que predicava el citat aforisme.
Partint d’una realitat tan vergonyosa com són el periodisme esportiu, observem una clara falta de respecte en diferents aspectes. És limiten a donar noticies d’un esport i sexe, futbol masculí. Quin respecte hi ha cap a la resta de modalitats i cap a les dones queaconsegueixen fites igual o més importants que les que ens fan arribar cada dia? No és joc net, hi ha una manipulació cap allò que els interessa, allò que més diners genera, i que la gent segueix perquè els ho repeteixen cada dia... Però la gent ho accepta i segueix el camí... com deia José Maria Cajigal “ por exceso de ignorancia, repartido entre los comunicadores y los consumidores, pero que ya lesva bien a ambos” .
Seguint aquesta senda i sense desviar-nos del tema, quin codi deontològic segueixen els periodistes que treuen jugadors de les portades per fer veure que l’equip contrari havia marcat en fora de joc? Fomentar la polèmica, el joc brut i un victimisme propi del no saber perdre... Atemptant amb un sol acte a altres valors que predica l’esport, “s’ha de saber guanyar iperdre”.
Aquestes manipulacions periodístiques no fan més que crear fanatisme entre els espectadors. Com a bona esportista i espectadora respecte i reconec que l’esport crea sentiments, però d’aquets a la intolerància i falta de respecte hi ha un pas, que amb fets com els citats prèviament no fan més que incitar-los. Deixant de banda els extrems com els boixos nois i grups semblants, que sónrefusats per la majoria dels espectadors, no cal anar a aquest límit per observar una falta de respecte a l’actuació de molts seguidors. Aplaudir quan falla el contrari, insultar l’àrbitre o els propis rivals, son fets que ja ens semblen normals donada la assiduïtat en que és donen, però que no per això deixen de ser incorrectes.
Continuant amb l’anàlisi m’endinse en els propis protagonistes, elsesportistes. Són aquets qui gràcies a la dimensió pedagògica de l’esport deurien ser els principals ambaixadors dels principis i valors d’aquest. Esperit de superació, constància, unió, creació d’un cos sà amb hàbits saludables,humilitat i com no, joc net...
Però observem que darrerament no és així. Entrenadors que fan declaracions ofensives cap a rivals quan haurien de ser l’exemple per...