Filosofía

Unitat 9: Els fonaments de l’acció moral
1. L’acció moral.
1.1. No hi ha persones amorals.
Totes les persones som morals perquè elegim i decidim conseqüències diferents; es pot ser immoral, però no amoral.
Imaginar possibilitats, haver d’elegir i justificar eleccions són els tres moments que justifiquen que cap persona pot ser amoral.
1.2. Forjar el caràcter.
El terme “ètica” prové del grecéthos, que significa manera de ser o caràcter, igual que el terme llatí mos (moral).
Així moral i ètica es refereixen la manera de ser o al caràcter que les persones anem forjant-nos. També té a veure amb “costum”; la repetició d’un fet dóna lloc a un costum, ens apropiem d’aquests fets i adquirim hàbits.
Naixem amb un temperament, amb un tarannà, però el caràcter l’adquirim. En el moment enque elegim per nosaltres mateixos com actuar, estem forjant el nostre caràcter. “El caràcter és la nostra segona pell” (Aristòtil).
1.3. La consciència moral*.
* És la capacitat humana de captar els principis pels quals distingim entre allò que és moralment bo i dolent.
* Formular judicis pràctics, tenint en compte els principis generals i les dades de la situació.
* Funcióautocrítica. Actua com un jutge que lloa unes accions i en desaprova unes altres, castigant-les amb el remordiment.
De la responsabilitat només se’n pot parlar quan ens referim a éssers lliures i conscients.
2. Llibertat i determinisme.
2.1. Llibertat externa i interna.
La llibertat externa consisteix en el fet de que ningú ens impedeixi actuar de manera que ens sembli oportuna. Aquest tipus de llibertatés el que perd una persona que està a la presó o els ciutadans que viuen sota una dictadura.
La llibertat interna consisteix a poder decidir per un mateix sobre les qüestions que ens afecten: és la llibertat de voler una cosa o una altra, d’actuar d’una manera o d’una altra. És la llibertat moral en sentit estricte: la capacitat de conduir la pròpia vida.

2.2. Determinisme i llibertatinterna.
Lliure diàleg pràctic.
Determinisme (negació de la llibertat): el que està segur de que res no succeeix sense una causa necessària. Tota l’acció humana té una necessitat causal.
Si el que es pretén és explicar tota la conducta humana estar determinat és diferent d’actual lliurement.
Algú lliure és qui considera que posseïm una consciència la qual actua lliurement.
2.3. Condicionament ideterminació.
Estar condicionat és diferent d’estar determinat.
Estar determinat és la negació de comportar-se en llibertat.
Ser condicionat és que, encara que estem determinats, sempre podem optar.
2.4. Determinisme cosmològic: el destí*.
Heràclit (s. V a.C) estoics (s. IV a.C): a més de les lleis del cosmos, paral·lelament també existia l’àmbit del destí, segons el qual tot succeeix fatalment.
Pels estoics l’ideal de savi és que és conscient de que la felicitat exterior està en mans del destí i intenten assegurar-se la pau interior, fent-se insensible al patiment. La impertorbabilitat és l’única font de la felicitat.
Els estoics van fer una distinció de dos mons: el de la llibertat interior, que està a les nostres mans, i l’exterior, que no depèn enterament de nosaltres.L’autèntica saviesa és procurar-se béns interns i a menysprear els externs fent-se, en paraules de Sèneca, “artífex de la pròpia vida”.
2.5. El determinisme teològic: la predestinació.
En el calvinisme catòlic es va plantejar el problema de com va d’acord l’ordre causal del món i la llibertat humana de la següent manera: si Déu ho sap tot, és perquè també ha determinat les accions humanes. Però per quèsuposar que les persones són lliures?
Els reformadors protestants van dir que l’home està mancat de lliure arbitratge i està, per tant, predeterminat.
Forma religiosa del determinisme, això ho afirma amb radicalitat Johan Calvin.
En canvi, pel catolicisme, Déu ha creat l‘home veritablement lliure.

2.6. El determinisme científic
Intenta donar raó a la condició humana des de les explicacions...