Filosofia De Nietzsche
Páginas: 13 (3194 palabras)
Publicado: 20 de mayo de 2012
2. LA CRÍTICA DE LA TRADICIÓ OCCIDENTAL: LA FILOSOFIA DEL MARTELL
2.1 EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT: LA CRÍTICA DE LA RAÓ
- La comprensió artística del món com a joc tràgic: l’apol·lini i el dionisíac
La veritat de Silè i la visió tràgica de l’existència.
Establim en l’origen en que hi ha dues formes de religiositat (en els grecs), on les dos es basen en el coneixement profund iterrible del sense sentit i l’absurditat de l’existència (la veritat de Silè). Per poder viure amb aquesta consciència ven inventar dos tipus d’experiència en la vida, que es troben en tensió permanent, on no van negar cap d’elles sinó que les van fusionar i expressar en una obra d’art: la tragèdia clàssica.
ELS DÉUS DE LA RELIGIÓ OLÍMPICA | LES BACANALS EN HONOR DE DIONÍS |
* Individuació *Equilibri i autodomini * La vida com quelcom determinat (BIOS) bonic però condemnat a mort | -Fons originari, pulsió de retorn- Aniquilació de la consciència individual i desmesuraLa vida com pura indeterminació (ZOÉ), indefinida però indestructible |
La tragèdia expressa l’essència entre la vida i la mort
La tragèdia àtica és el punt d’equilibri entre aquestes dues formes complementariesd’expressar la vida. Aquestes són dues forces o instints ètics que viuen en conflicte permanent i, on una no pot existir sense l’altra, ja que expressen una mateixa realitat: LA VIDA.
Les dues formes d’expressar la vida són:
APOL·LINI (APOL·LO) | DIONISÍAC (DIONÍS) |
* La vida individualitzada (bios) * Instint figuratiu * Déu de la bellesa, la llum, l’ordre, la mesura i el límit * Déudel somni, del món aparent * Principi d’individualització * Món de les individualitats i les diferències | * La vida com fons originari (zoé) * La música * Déu de l’oblit, la desmesura, el desordre i l’il·limitat * Representa la naturalesa (l’oblit de les regles), món vertader * Déu de la embriaguesa * Dilueix tot en un únic i infinit mar original * Aniquilació de laconsciència individual i esborra les diferències |
La filosofia com a saviesa tràgica: la innocència de l’esdevenir
Partim del fet que l’apol·lini i el dionisíac són els dos poders bàsics de la realitat del món, on tot el que existeix és efímer i finit, i el fons dionisíac del món és inesgotable.
Degut això podem dir que en el naixement de cada cosa està present també la decadència i la seva mort. Onla individuació és el principi del sofriment però la desaparició no és la aniquilació total, sinó el retorn al fons originari de la vida. La individuació és el resultat d’un joc del fons primordial que juga a crear i a destruir el món. On podem dir que la unitat del tot que és existent (vida i mort) són dos aspectes d’una mateixa realitat, aquesta és una afirmació radical i integra de tots elsseus aspectes.
L’art tràgic com a consol metafísic
La tragèdia davant la veritat de Silè no la negar sinó que la transfigura, on l’art transforma la mirada aterridora en representacions amb les quals es pugui viure, transforma allò espantós en sublim, i allò absurd en còmic. Enfront l’ingenu optimisme científic o el moral cristià, l’art esdevé mor fati, una afirmació entusiàstica de tot el queestà passant.
- L’inici de la decadència de la tragèdia i l’aparició del socratisme
Aquesta decadència comença amb la “malaltia de la raó” en la tragèdia de Eurípides. On la pura contemplació estètica, el grau alt d’indeterminació moral i el consol metafísic, passa a convertir-se en un judici racional, moral i polític amb un llenguatge lògic i argumentatiu, i en un judici crític.
SegonsNietzsche el principal protagonista de la decadència del sentit tràgic és Sòcrates, ja que representa l’aparició de l’home teòric, on no basta amb sentir sinó que s’ha de saber. També aportar l’optimisme racionalista, on la raó és l’únic camí, i per ser bell s’ha de ser racional. Sòcrates adopta una actitud contranatural que nega els aspectes obscurs i terribles de la vida, el coneixement de la...
2.1 EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT: LA CRÍTICA DE LA RAÓ
- La comprensió artística del món com a joc tràgic: l’apol·lini i el dionisíac
La veritat de Silè i la visió tràgica de l’existència.
Establim en l’origen en que hi ha dues formes de religiositat (en els grecs), on les dos es basen en el coneixement profund iterrible del sense sentit i l’absurditat de l’existència (la veritat de Silè). Per poder viure amb aquesta consciència ven inventar dos tipus d’experiència en la vida, que es troben en tensió permanent, on no van negar cap d’elles sinó que les van fusionar i expressar en una obra d’art: la tragèdia clàssica.
ELS DÉUS DE LA RELIGIÓ OLÍMPICA | LES BACANALS EN HONOR DE DIONÍS |
* Individuació *Equilibri i autodomini * La vida com quelcom determinat (BIOS) bonic però condemnat a mort | -Fons originari, pulsió de retorn- Aniquilació de la consciència individual i desmesuraLa vida com pura indeterminació (ZOÉ), indefinida però indestructible |
La tragèdia expressa l’essència entre la vida i la mort
La tragèdia àtica és el punt d’equilibri entre aquestes dues formes complementariesd’expressar la vida. Aquestes són dues forces o instints ètics que viuen en conflicte permanent i, on una no pot existir sense l’altra, ja que expressen una mateixa realitat: LA VIDA.
Les dues formes d’expressar la vida són:
APOL·LINI (APOL·LO) | DIONISÍAC (DIONÍS) |
* La vida individualitzada (bios) * Instint figuratiu * Déu de la bellesa, la llum, l’ordre, la mesura i el límit * Déudel somni, del món aparent * Principi d’individualització * Món de les individualitats i les diferències | * La vida com fons originari (zoé) * La música * Déu de l’oblit, la desmesura, el desordre i l’il·limitat * Representa la naturalesa (l’oblit de les regles), món vertader * Déu de la embriaguesa * Dilueix tot en un únic i infinit mar original * Aniquilació de laconsciència individual i esborra les diferències |
La filosofia com a saviesa tràgica: la innocència de l’esdevenir
Partim del fet que l’apol·lini i el dionisíac són els dos poders bàsics de la realitat del món, on tot el que existeix és efímer i finit, i el fons dionisíac del món és inesgotable.
Degut això podem dir que en el naixement de cada cosa està present també la decadència i la seva mort. Onla individuació és el principi del sofriment però la desaparició no és la aniquilació total, sinó el retorn al fons originari de la vida. La individuació és el resultat d’un joc del fons primordial que juga a crear i a destruir el món. On podem dir que la unitat del tot que és existent (vida i mort) són dos aspectes d’una mateixa realitat, aquesta és una afirmació radical i integra de tots elsseus aspectes.
L’art tràgic com a consol metafísic
La tragèdia davant la veritat de Silè no la negar sinó que la transfigura, on l’art transforma la mirada aterridora en representacions amb les quals es pugui viure, transforma allò espantós en sublim, i allò absurd en còmic. Enfront l’ingenu optimisme científic o el moral cristià, l’art esdevé mor fati, una afirmació entusiàstica de tot el queestà passant.
- L’inici de la decadència de la tragèdia i l’aparició del socratisme
Aquesta decadència comença amb la “malaltia de la raó” en la tragèdia de Eurípides. On la pura contemplació estètica, el grau alt d’indeterminació moral i el consol metafísic, passa a convertir-se en un judici racional, moral i polític amb un llenguatge lògic i argumentatiu, i en un judici crític.
SegonsNietzsche el principal protagonista de la decadència del sentit tràgic és Sòcrates, ja que representa l’aparició de l’home teòric, on no basta amb sentir sinó que s’ha de saber. També aportar l’optimisme racionalista, on la raó és l’únic camí, i per ser bell s’ha de ser racional. Sòcrates adopta una actitud contranatural que nega els aspectes obscurs i terribles de la vida, el coneixement de la...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.