Hola

Revolució de Setembre de 1868 (la Gloriosa)

Procés revolucionari liberal esdevingut a Espanya en 1868 i que va tenir com a primera conseqüència el derrocament de la reina Isabel II. La Revolució va esclatar el 17 de setembre a Cadis.
La crisi política del regnat d'Isabel II havia aparegut molt abans de l'esclat revolucionari. El sistema polític del moment es basava en una Constitució, la de1845, de caràcter conservador. El problema radicava que la Constitució no es complia per la contínua *ingerencia de la Corona. A açò se sumava la clara preferència de la reina pel partit moderat, al que afavoria descaradament, menyspreant l'opinió dels electors. A causa d'açò, els progressistes es veien abocats a accedir en poder a través de continus pronunciaments i colps militars (en l'estiu de1864, a l'abril de 1865 i al gener i juny de 1866), tots ells reduïts pel govern, però que van crear un clima d'inestabilitat continu.
La revolució de 1854 va permetre l'aparició d'un tercer partit, la Unió Liberal del general Leopoldo O'*Donnell, que tractava d'aglutinar a tots dos partits, però que va fracassar en l'intent a causa de la gran distància que els separava. En 1868, el partitmoderat, després de vint anys en el govern, estava totalment desgastat i desprestigiat pels escàndols que s'havien succeït durant aqueix temps.
L'exèrcit, en el qual havien ingressat elements de la mitjana i la baixa burgesia, va exercir un paper fonamental en l'organització i adreça dels primers moments revolucionaris. D'igual manera, la creixent proletarització dels petits artesans i de l'elementcamperol, majoritari en el teixit econòmic del país, va ostentar un paper fonamental en l'alçament. La Revolució es va originar com un clàssic pronunciament militar desencadenat per la burgesia però, a diferència de l'ocorregut en altres ocasions, aquesta vegada es va produir una adhesió profunda del poble, descontent per la crisi agrícola i les males condicions de vida; la forta crisi comercial ieconòmica que s'arrossegava des de 1866 a causa de l'increment de l'especulació, a l'abús del crèdit i a l'escassetat de diners reals havia portat als banquers a la vora de la banca trencada, als industrials a la vora de la fallida, als estalviadors al descontentament en veure com els seus estalvis cada vegada tenien menys valor i fins i tot havia afectat als propietaris de terres, que veien comaquestes es depreciaven contínuament. Nombroses fallides empresarials, la restricció de crèdits i la vertiginosa caiguda dels valors borsaris van provocar la ruïna de nombroses famílies. A la falta de treball produïda pel crack bancari i borsari va caldre afegir la falta de pa originada per les males collites de 1867 i 1868, aquesta última considerada la pitjor del segle. Tot açò va transformarl'alçament en una autèntica revolució.
El govern, mancat d'idees i incapaç de trobar una solució al devessall de problemes degut en part al precari de la Hisenda, es va trobar impotent, i va deteriorar fins i tot més la situació en emetre un emprèstit forçós que obligava a tots els contribuents i decretar una rebaixa en els sous de tots els funcionaris públics civils, però no militars, la qual cosa liva comerciejar l'hostilitat general. Políticament no solament va haver-hi una desintegració interna del règim isabelí, sinó també l'aparició d'una nova força: el partit demòcrata, que, nascut com una escissió del partit progressista en 1849, va aconseguir a partir de 1860 una ideologia específica gràcies a la unió amb intel·lectuals *krausistas. Aquests defensaven l'absolut respecte per la dignitathumana i la *intangibilidad de l'individu quan sobirà de si mateix; eren partidaris, per tant, de la sobirania popular, el reconeixement dels drets de l'individu i el sufragi universal.
El 16 d'agost de 1866, els progressistes (encapçalats pel general Juan *Prim), demòcrates i unionistes, al costat d'un gran nombre de generals encapçalats per Serrano, van arribar a un acord en *Ostende amb la...