home bestia
Páginas: 33 (8250 palabras)
Publicado: 5 de febrero de 2014
Aleix Gil, Marcel Tort, Ferran Martin i Dalmau Vilà
STEINER, George. Els llibres que no he escrit. Arcàdia pàg. 215 – 242
De l'home i la bèstia
Presumiblement, el procés va requerir centenars de milers d'anys. No sabem on ni de quina manera va tenir lloc. Com en una claror gradual de matí, els homínids1 prehistòrics devien arribar a considerar-se, a identificar-se, com a diferentsdels animals; o potser, en una revolució de la consciència molt més gran que qualsevol que s'hagi donat des d'aleshores, es devien identificar com a animals d'un gènere especial. Els estímuls que els van portar a adonar-se'n -sensorials, cerebrals, potser socials-, tot i que de manera vacil·lant i incerta, devien sorgir pragmàticament i a la vegada des de dins mateix dels replecs en maduració dela psique2. Si sabéssim com endinsar-nos prou a fons en el magma nocturn del que en diem «el jo», tal vegada detectaríem rastres d'aquest «Big Bang3». Pot ser que perduri algun soroll de fons en els límits fonamentals però irrecuperables en què la racionalitat humana es difumina o en el pròleg4 ocult dels somnis. El símil cosmològic, però, és enganyós. No hi va haver cap explosió sobtada, capexpansió fabulosament ràpida. Aquesta revelació es devia produir en fases mínimes marcades per innombrables regressions5, per una força gravitacional cap enrere, potser per una reversió
compulsiva als conforts perduts de l'animalitat. Potser van haver de passar un milió d'anys, o més, un milió d'anys d'indeterminació i nostàlgia subconscients abans de travessar el llindar -aquesta és també unaimatge simplista- i entrar en la condició singular, a la vegada sobirana i catastròfica, de perce-bre's a si mateix com a humà, com un animal diferent dels animals. No cal ser un lògic hegelià6 per adonar-se del xoc de ne-gativitat que hi ha en l'asserció 7«sóc humà, no sóc no-humà». Aquesta proposició per definir-se a si mateix és sempre hipotètica, sempre està subjecta a matisacions psicològiques,morals o genètiques. Comporta una reivindicació d'«alteri-tat» absolutament radical, en què radical significa, com va recalcar Marx, allò que pertany a les nostres arrels.
Es pot conjecturar8 sobre alguns dels encontres seminals amb l'ordre natural, amb la fauna ingent9 que poblava la terra, sovint amb forces físiques molt més potents que les de l'home «embrionari», i que van desencadenarl'avenç cap a la diferenciació. Erecte, dotat de visió bioscòpica10, d'aquell polze prènsil, productor d'instruments cada vegada més eficaços, el bípede que som va començar a matar més sovint del que el mataven a ell, a devorar de manera més habitual del que era devorat. Alguns antropòlegs atribueixen la transició decisiva, o se n'hauria de dir «transgressió11», al domini del foc. Capaçosd'encendre foc i mantenir-lo encès a voluntat, els homes i les dones protohistòrics entren en un regne de planificació, de previsió, negat fins i tot al més avisat dels animals. Les criatures prometeiques12 ara podien coure el menjar, escalfar-se durant l'hivern i disposar de llum després de la posta de sol. Altres paradigmes13, entre ells els models marxistes, associen la transformació de l'home en«home» amb el conreu col·lectiu i l'emmagatzematge d'aliments. Aquestes tècniques de supervivència sembla que requereixen, per molt que fos a un nivell transitori i rudimentari14, un grau evolucionat d'organització social. (Malgrat que, precisament en aquest aspecte, les formigues i les abelles se'n surten força millor que l'Homo sapiens.) En essència, l'home solitari no és encara un home del tot(Rousseau). La saviesa antiga el considerava un déu o una bèstia.
De manera gairebé universal -hi ha excepcions intri-gants-, els mites de la creació i l'antropologia filosòfica tracen la línia que separa l'home i l'animal en l'aspecte del llenguatge. L'home és «l'animal que parla» (zoon phonanta). Els ocells, les balenes, els primats, els insectes, han desenvolupat recursos de comunicació,...
STEINER, George. Els llibres que no he escrit. Arcàdia pàg. 215 – 242
De l'home i la bèstia
Presumiblement, el procés va requerir centenars de milers d'anys. No sabem on ni de quina manera va tenir lloc. Com en una claror gradual de matí, els homínids1 prehistòrics devien arribar a considerar-se, a identificar-se, com a diferentsdels animals; o potser, en una revolució de la consciència molt més gran que qualsevol que s'hagi donat des d'aleshores, es devien identificar com a animals d'un gènere especial. Els estímuls que els van portar a adonar-se'n -sensorials, cerebrals, potser socials-, tot i que de manera vacil·lant i incerta, devien sorgir pragmàticament i a la vegada des de dins mateix dels replecs en maduració dela psique2. Si sabéssim com endinsar-nos prou a fons en el magma nocturn del que en diem «el jo», tal vegada detectaríem rastres d'aquest «Big Bang3». Pot ser que perduri algun soroll de fons en els límits fonamentals però irrecuperables en què la racionalitat humana es difumina o en el pròleg4 ocult dels somnis. El símil cosmològic, però, és enganyós. No hi va haver cap explosió sobtada, capexpansió fabulosament ràpida. Aquesta revelació es devia produir en fases mínimes marcades per innombrables regressions5, per una força gravitacional cap enrere, potser per una reversió
compulsiva als conforts perduts de l'animalitat. Potser van haver de passar un milió d'anys, o més, un milió d'anys d'indeterminació i nostàlgia subconscients abans de travessar el llindar -aquesta és també unaimatge simplista- i entrar en la condició singular, a la vegada sobirana i catastròfica, de perce-bre's a si mateix com a humà, com un animal diferent dels animals. No cal ser un lògic hegelià6 per adonar-se del xoc de ne-gativitat que hi ha en l'asserció 7«sóc humà, no sóc no-humà». Aquesta proposició per definir-se a si mateix és sempre hipotètica, sempre està subjecta a matisacions psicològiques,morals o genètiques. Comporta una reivindicació d'«alteri-tat» absolutament radical, en què radical significa, com va recalcar Marx, allò que pertany a les nostres arrels.
Es pot conjecturar8 sobre alguns dels encontres seminals amb l'ordre natural, amb la fauna ingent9 que poblava la terra, sovint amb forces físiques molt més potents que les de l'home «embrionari», i que van desencadenarl'avenç cap a la diferenciació. Erecte, dotat de visió bioscòpica10, d'aquell polze prènsil, productor d'instruments cada vegada més eficaços, el bípede que som va començar a matar més sovint del que el mataven a ell, a devorar de manera més habitual del que era devorat. Alguns antropòlegs atribueixen la transició decisiva, o se n'hauria de dir «transgressió11», al domini del foc. Capaçosd'encendre foc i mantenir-lo encès a voluntat, els homes i les dones protohistòrics entren en un regne de planificació, de previsió, negat fins i tot al més avisat dels animals. Les criatures prometeiques12 ara podien coure el menjar, escalfar-se durant l'hivern i disposar de llum després de la posta de sol. Altres paradigmes13, entre ells els models marxistes, associen la transformació de l'home en«home» amb el conreu col·lectiu i l'emmagatzematge d'aliments. Aquestes tècniques de supervivència sembla que requereixen, per molt que fos a un nivell transitori i rudimentari14, un grau evolucionat d'organització social. (Malgrat que, precisament en aquest aspecte, les formigues i les abelles se'n surten força millor que l'Homo sapiens.) En essència, l'home solitari no és encara un home del tot(Rousseau). La saviesa antiga el considerava un déu o una bèstia.
De manera gairebé universal -hi ha excepcions intri-gants-, els mites de la creació i l'antropologia filosòfica tracen la línia que separa l'home i l'animal en l'aspecte del llenguatge. L'home és «l'animal que parla» (zoon phonanta). Els ocells, les balenes, els primats, els insectes, han desenvolupat recursos de comunicació,...
Leer documento completo
Regístrate para leer el documento completo.