Josep carner

LLEIALTAT

El seny és esmussat, l'ull es desmenja
de l'esblaimat dibuix de l'aparent;
enllà de ma finestra indiferent
s'arrosseguen les esmes d'un diumenge-.

¡Que vanament aquell tapís no penja!
El cos suau, la cara resplendent
apaguen, en final desvagament,
la deessa que riu i la que es venja.

Ans que la nit final em sigui a punt,
al fatídic avui tombo la cara;
tan envilit, emsembla ja difunt.

I un nou esclat de fe m'anima encara,
i torno, cor batent, a la llum clara
per galeries del record profund.

CONFIDENCIA

Tant sospirar, tant somniar
i el dia, inútil, se me'n va.

Sóc un amic massa garlaire
del pi, l'ocell i Taire;

senyor tan sols,
en un atzar passat de pressa,
de borrissols i plomissols
que un raig de sol travessa.
SI EM VAGA...

Viuré, siem vaga encar de viure,
supervivent d'un cant remot.

Viuré amb la cella corrugada
contra les ires, contra el llot.

Viuré dreçant-me com un jutge,
només mirant, sense dir mot,

com la paret en el seu sòtol,
com una pedra en el seu clot
RECANÇA

¡Qui sentís, renovellat
     per la bruixa entesa,
aquell gust precipitat
     de la jovenesa,
pluja i vent arremorat,
i l'acàcia en totesclat
i deixant per l'empedrat
     tanta flor malmesa!

¡Ah, l'anar sota l'aiguat
     com fent-li escomesa,
d'un sonet, mig començat,
     en l'embriaguesa,
i amb paraigua foradat,
i la llum pel forat
i rient al meu costat
     una noia encesa!
SOBTADAMENT
Sobtadament, una dolçor
em diu: - D'on vinc? Qui só?
La terra, com meravellada,
es fa més tendra a la petjada.
Hi ha unraig de sol damunt la margenada
sobre una flor d'humil color.
I quan ja fina la dolçor
encara em diu: - D'on vinc? Qui só?
DE LLUNY ESTANT
Qui veiés, quan l'estiu s'acomiada,
el camí —la serp blanca i somrient—
i, al marge d'una cala refiada,
el pámpol mort sota d'un pi vivent.

Qui veiés una dan9a damunt l'era
i una serra morada enllá de mi;
qui topes un aloe de torrentera
o enmig d'unpedruscall un romaní.

Mes val, pero, que aquests bedolls s'acari
el meu esment, i a aquest boiram somort.
En mos camins d'un temps, hom por trobar-hi
un ángel trist amb el seu glavi tort.

SOLS
Vora l’amor que esclata, la gent aparta el rostre
i mans rancunioses rebaten els cancells;
quan ens mirem, s’esfulla la branca al damunt nostre,
el nostre bes allunya un gran esbart d’ocells.I en entortolligar-nos una abraçada pia
apar que malaltegi la pluja d’or del dia;
els termes s’esvaeixen i aquest rocam avar,
i quedem sols, com nàufrags, joguina d’una mar.

ENMIG DE TU I DE MI

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;
la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;
callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anemdeixant enrera la humil corrua morta,
retuda per l'empenta del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;
caiguts bocaterrosa mai no els hem vist els ulls.

DESOLACIÓ

¿Com dir-nos més germà i germana
si hem fet, plegats, el nostre dol?

¿Com parlarem de la fontana,
si fins l'herbei és mort al volt?

¿Per què en baixant de les eroles
seuríem vora els tamarius?¿Per què mai més collir violes
ara que els cors s'han fet esquius?

¿Per què veurem el dia encara
-la nosa ardent, l'enuig sonor-

si quan s'aixequi l'alba clara
ens trobarem sense l'amor

CAP AL TARD

Callem, al toc d'oració, 
ença i enllà d'un branquilló,
on sotgen roses mal descloses.

I ens mig girem -divina por-
i envermellim de llur color.

I es tornen pàl·lides lesroses.

PREGUNTANT

¿Em veuràs, jo partit, en la daurada
flama, tu que ara em tractes com absent?

¿Qui podrà dir si aquesta mà glaçada
és una fi o és un començament?

¿I capir si és amb greu o amb prometença
que dius mon nom quan l'horabaixa llu?
¿I saber si és de mi que tens temença, 
quan em somies, o només de tu?

FI

Ve la fi de tota cosa:
malaurat el que se'n tem.
La...