Les imatges de gabriel ferrater

(A propòsit de Metrònom Ferrater, d’Enric Juste)
Sobre GF es podria dir que, pel que fa al gènere de les semblances, els retrats o les aproximacions a una imatge, l'escriptor no ha estat, tanmateix, un autor especialment desafectat o tocat fatalment d’oblit. Però, i a pesar de dur ara més d’un quart de segle instal·lat oficialment en el cànon literari català —assenyalat precisament com un delsinstigadors més notables d’una possible idea de modernitat poètica acordada als nous temps europeus postbèl·lics, dels 60’s ençà— paradoxalment, fa l’efecte de no haver suscitat fins fa ben poc una recepció afinada o a l’alçada de la seva proposició poètica. Aquesta, de la mateixa forma que té uns principis de difusió lents —un exemple: és Joaquim Horta, l’editor de Menjat una cama (1962), quiexplica al realitzador Enric Juste com de 1000 exemplars tirats, foren venuts menys d’un centenar—, també, a partir d’un moment —i que potser tendria a veure amb una estratègia d’autor molt decidida— se’n fa ja una difusió continuada i multiplicadora del prestigi fins a la consideració i el reconeixement específics que li sabem: al 1966, Teoria dels cossos ja coneix una 2a edició força immediata, i deLes dones i els dies se n'arriba a fer una cada 5 anys aproximadament —al 1968, la príncep a la col·lecció “Cara i Creu” de 62 amb un primer cànon poètic definit, i al 1974, la segona; i d’ençà del 1979, quan ja són hores de mestratge poètic reconegut i fins diríem que es comença a vendre bé, la de la consagració canònica dins la selecció “Les Millors Obres de la Literatura Catalana” (MOLC), queen té diverses de successives fins a la cinquena del 1991. Però, un cop ja retirada del mercat la susdita col·lecció, és una poesia que a penes torna a ser accessible si no és mitjançant una edició de butxaca d’allò més maldestre; i semblantment passa amb l'esforç de reedició dels tres poemaris originals per part d'Empúries entre el 1989 i el 1998. I això —i tan així— no maquilla, primer, la lentareacció acadèmica —són massa recents els esforços de lliçó i de l’interès per l’estudi: cal insistir en el defecte cultural catedralici que suposa el fet que no hi hagi encara a l’abast del lector una edició crítica i també que, amb tant de temps ja fluït, la seva figura just hagi suscitat un únic congrés acadèmic d'aquests amb tots els ets i uts—; segon, la qüestió afegida, i suara semblariaantitètic, que difícilment la seva serà una poesia de fàcil assimilació popular a la manera, posem per cas, de la d’un coetani i supervivent com ara Martí Pol. No, la dificultat remarcable només és travessa a còpia d'insistència per part d'un lector històricament desassistit, vull dir en intempèrie mentre s'atardava la possibilitat de disposar d'un bon cos arxilector. I tanmateix diríem que, allongatmés aviat per l’ombra vital més que no estrictament per una recepció i interpretació de l’obra (encara que el poeta oficialment guanya de golejada les altres cares del políedre on el trobam còmodament actiu), la figura de GF ha estat reiteradament objecte de retrats, d’intents de definició, bé que no facin inqüestionable encara un assegurat accés a la sala de la posteritat. Diguem, això noobstant, que, des de l'àmbit acadèmic, d’ençà de mitjans dels 80’s, alguns n’estan aplanant el camí, amb Dolors Oller al capdavant.

El perfil social de Gabriel Ferrater —fet de percepcions que transiten entre l’admiració acrítica, la por cerval a l’intel·lectual tot-terreny (a cops entrelligada a la vida minúscula d’alguns desafectes històrics i manifestos), o fins l'enllotament de l'imaginari entreuns quants materials que, massa esquemàticament, fan l'ídol per a la pròpia mitificació final— han condicionat notablement el sentit de les temptatives de caracterització que se n’han fet, i el grau de llum o de dissipació d’ombres amb què ha estat focalitzat. Just sis anys després del suïcidi —i en plena efervescència del mite: el poeta, el professor— ja tenim la primera temptativa de...