Les Llengues A Catalunya

1. Diversitats sociolingüísticament diverses

Una mirada ràpida al programa d’aquest cicle farà veure que ‘les llengües a Catalunya’ no hi són per les mateixes causes, ni tenen el mateix pes, ni fan les mateixes funcions, i, per tant, probablement tampoc no tindran el mateix futur. A part de les diferències ‘estructurals’ entre els codis verbals humans que fonamenten el rètol força corrent arade ‘diversitat lingüística’, aquest pot amagar darrera seu situacions també diferents, en especial des de la perspectiva sociolingüística. Anant al gra i per resumir-ho ràpidament, totes les llengües són iguals però els seus parlants no. Com a codis lingüístics totes les trobarem ben construïdes, adequadament funcionals per a la seva comunitat, i, des d’un punt de vista ètic, amb la mateixaigualtat i dignitat. Alhora, els parlants de les llengües poden ser més aviat dominants o dominats, amb més poder polític o menys, amb més potència econòmica o menys, més nombrosos o menys, amb més control dels media o menys, més compactes residencialment o menys, etc. Conservant, certament, la consideració de dignitat i d’igualtat que ens mereixen totes les persones, no per això hem de deixar de veureles distintes posicions que ocupen en la jerarquia social i les asimetries de poder relatiu entre uns col.lectius i uns altres.

Des del punt de vista sociolingüístic, doncs, les ‘llengües’ rarament seran iguals per tal com difícilment ho seran les condicions dels seus parlants. I és per això que disposem d’una rica terminologia diferenciadora: les llengües són titllades d’’oficials’,‘minoritàries’, ‘minoritzades’, ‘vernacles’, ‘estàndards’, ‘dominants’, ‘subordinades’, ‘expansives’, ‘recessives’, ‘amenaçades’, etc. Tot un seguit d’adjectivacions per posar de manifest allò que tothom sap, encara que sigui aconscientment: que les llengües, contra el que voldríem tots pensar, acostumen a no ser-ne, d’iguals. I dic això d’entrada per alertar sobre un cert discurs mel.liflu i naïf sobre la‘diversitat’, probablement benintencionat, però que té el perill d’amagar-nos les diferències conflictives de la realitat, per la qual cosa pot ser fins i tot contraproduent per als bons objectius dels seus propagadors ja que pot sostreure del debat públic les arrels del problema i, en conseqüència, la seva resolució o el seu millorament.

Si mirem les llengües recollides pel cicle veurem quesociolingüísticament són diferents i responen a situacions i causacions distintes. El mosaic és divers i tipològicament distint: des de petites llengües d’àrees lingüístiques veïnes, però integrades político-administrativament a Catalunya -com l’aranès-, fins a llengües originades de vegades força lluny però traslladades aquí pel desplaçament físic dels seus parlants i amb més o menys historicitat en elnostre territori -el caló, les distintes varietats del castellà, el gallec, les provinents ara de l’Àfrica o d’Àsia-, passant per les llengües esteses de manera general com a estàndards convertits en codis ‘oficials’ pels poders polítics -el castellà, o el francès a la Catalunya-Nord-, o bé els idiomes dits ‘estrangers’ que adquirim per a les relacions internacionals -amb l’anglès clarament alcapdavant.

Tenim, per tant, llengües de minories històriques parcialment reconegudes, i d’altres de no reconegudes, tenim les varietats de les grans migracions hispanòfones del segle XX, i totes les que han vingut darrerament també per migració però ara des de terres més llunyanes –tant de treballadors manuals com més formats o bé jubilats benestants-, tenim les sobreposades per integraciópolítica en tant que varietats normativitzades i estandarditzades, i també avui tenim les que ens arriben de lluny per via tecnomediàtica i econòmica -per cable, per Internet, per relacions comercials internacionals, etc. I òbviament tenim la llengua pròpia del país, el català, encara a mig camí d’una llengua normalitzada i establerta a causa de la repressió de base política de gran part del...